SINOPSI

Gyuri Köves és un adolescent jueu hongarès de 14 anys que, per un fet casual, és portat a Auschwitz. El director Lajos Koltai relata en aquesta pel·lícula les experiències quotidianes d'aquest jove, reflectint la seva estada als camps de concentració i la seva vida abans i després de la Segona Guerra Mundial.

CRÍTICA 

Era qüestió de temps que la novel·la autobiogràfica Sorstalanság del premi Nobel de Literatura hongarès Imre Kertész fos portada al cinema. Com també és previsible que, de les escassíssimes produccions que ens arriben del que en un altre temps fou renovador cinema de l'est europeu, tot i que amb retard, ho faci aquesta Sin destino –també títol espanyol de la citada novel·la– ambientada en els anys de fam, mort i resistència de la Segona Guerra Mundial. La història narrada no presenta grans novetats – fet que, d'entrada, no implica un judici negatiu– en abundar en l'Holocaust i fins i tot algunes opcions semblen inspirades en films de referència: per exemple, la fotografia pròxima al blanc i negre de La lista de Schindler, el relat en primera persona i la soledat d'un jove jueu de El pianista, la memòria dels camps d'extermini de Shoah i d'altres relats recents com La zona gris, La guerra de Hart o Ilusiones de un mentiroso. 

D'entrada cal dir que davant l’horror més gran, davant la tragèdia més gran del segle XX i potser de tota la història –mai seran suficients les ocasions per al record, mai s'insistirà bastant que les noves generacions coneguin i prenguin consciència del que va suposar la planificació i execució de l'extermini sistemàtic de tot un poble–, com també cal dir que tota representació –literària, dramàtica, musical, cinematogràfica– resultarà necessàriament deficitària o patentment insuficient enfront la realitat històrica, fins i tot que fer d'aquesta lacerant realitat un espectacle o motiu per a la distracció comporta notòries contradiccions. En concret, Sin destino conté plans amb esplèndida llum nocturna i banda sonora amb veus de cor molt suggestives d’un Ennio Morricone en els seus moments més kitsch –que, al sotasignat, li semblen immorals per la inadequació entre el que es vol comunicar i la manera de fer-ho–. Feta aquesta i potser altres excepcions, la translació de la novel·la i del duríssim testimoni sobre l'Holocaust és molt digna, solvent, i cinematogràficament coherent a l'hora de tornar sobre quelcom ja conegut i evitar el pur espectacle.  

La pel·lícula s'estructura en tres temps que narren, en primer lloc, els prolegòmens de la vida de György amb anterioritat al viatge als camps, la seva vida familiar en el si de la comunitat jueva de Budapest; el segon moment abraça la major part del metratge i, a través de diversos episodis, narra el descens als inferns de la fam, la misèria i la mort que dóna urpades molt a prop del protagonista, i en el tercer s’explica el retorn al país i a la família en un desencantat alliberament que resulta relatiu, atès que ara s'imposa la tasca de reconstruir la pau.  

El tractament en el primer temps és el de seqüències breus i poc explicatives, separades per fosos en negre, el director té en compte el coneixement que l'espectador ja té sobre el món de l'ocupació nazi de Centreeuropa i la persecució dels jueus. En el bloc central que transcorre als diversos camps de concentració, el relat s'alenteix i fins a percebre’s certa redundància a l'hora de presentar la por, la fam i el progressiu deteriorament físic i moral del protagonista i dels altres jueus internats. Crida l'atenció l'absència de sorpreses i d'arc dramàtic en les seqüències: ni es busquen successos cridaners ni es narra dramatitzant els fets per fer més atractiu el relat; i fins i tot s'oculta l'impacte que podria haver suposat el final de la guerra i la llibertat... De fet, amb l'excepció del moment en què György s'aprofita de la ració del company mort, tot resulta quotidià i gris, amb els botxins en un segon pla i les víctimes en una estranya rutina. No hi ha tampoc lloc per als heroismes, amb l'excepció del jove que ajuda el protagonista impedint que s'abandoni a la mort. Aquest deteriorament arriba a plasmar-se de manera magistral amb les imatges dels cossos esquelètics en formació en les quals s'esborren les fronteres entre la vida i la mort quan sembla que el defalliment sembla fruit de l'atzar i qualsevol cos pot desplomar-se. El tercer temps d'aquesta història no consisteix en un gratificant alliberament del jou nazi, sinó en la desencantada tornada al país i a la ciutat durant la qual les víctimes poden trobar-se obligades a compartir destí amb els seus botxins disfressats (el soldat de les SS) i amb la casa familiar ocupada o la pròpia família que rep la víctima amb cert escepticisme; i, en tot cas, la vida ha patit un cop de matxet que trenca tota continuïtat amb el passat. 

Sin destino respon amb fidelitat al punt de vista del narrador personal, un noi de 14 anys que comença a preguntar-se què significa ser jueu i no entén què passa al seu voltant: el salva l'instint de supervivència, però no està en condicions de trobar una explicació plausible. Això dóna al relat certa distància, un caràcter impressionista per les seves llacunes i, al mateix temps, la força que atorga l'autenticitat del dolor humà, incrementat per la manca de raons i la incomprensió. Al final, el que queda és un testimoni insubornable, pot ser que conegut o redundant, però en cap cas gratuït.

J.L. Sánchez Noriega_cineparaleer.com