SINOPSI

Marjane és una jove de nou anys que creix a l'Iran de la Revolució Islàmica. A través dels seus ulls veiem com les esperances del seu poble queden trencades quan els fonamentalistes prenen el poder. Intel·ligent i sense por, Marjane enganya els "guardians socials" i descobreix el punk, Abba i Iron Maiden. Però quan el seu oncle és executat sense pietat i les bombes cauen al voltant de Teheran en la guerra entre l'Iran i l’Iraq, la por diària que envolta la seva vida és palpable. A mesura que creix, l'audàcia de Marjane fa que els seus pares es preocupin per la seva seguretat. I així, als catorze anys, prenen la difícil decisió d' enviar-la a una escola a Àustria. Vulnerable i sola en un país estrany, resisteix els mals tràngols típics d'un adolescent. A més, Marjane ha de combatre el fet de ser equiparada amb el fonamentalisme religiós i l'extremisme dels quals va haver de fugir.

CRÍTICA 

L'adaptació al cinema del còmic Persépolis, de Marjane Satrapi, que també firma la direcció de la pel·lícula juntament amb Vincent Paronnaud, és una oportunitat per parlar d'una de les obres gràfiques més intel·ligents i poderoses de l'última dècada. L'autora iranià hi explica la seva història personal i la de la seva família, i descriu els principals esdeveniments que han donat forma a l'últim quart de segle d'història de l’Iran. La seva translació al cel·luloide, a més, permet analitzar la relació entre els dos llenguatges, així com les possibilitats artístiques que aquesta unió obre als dos mitjans. [...] 

El còmic 

Si Fritz Lang hagués estat dibuixant de còmics, les seves vinyetes s'haurien assemblat molt a les de Marjane Satrapi. Sòbries, de traç gruixut, en rigorós blanc i negre, poblades d'ombres, amb la perspectiva deformada, sense detalls que desviïn l'atenció del text. Un hipotètic Murnau autor de còmics també hauria estat una ànima bessona de la iraniana. Els primers plans que dominen les seves històries, el caràcter frontal, gairebé teatral, del relat i el seu estil literari, directe i efectiu com una punyalada al cor, recorden el cinema del mestre alemany. Aquests referents no són gratuïts. L'autora de 
Persépolis va estudiar quatre anys al Liceu Francès de Viena, i és lògic suposar que allà va entrar en contacte amb l'obra cinematogràfica de tots dos directors, molt vinculats en els seus orígens a Centreeuropa, així com a les principals avantguardes artístiques del segle XX. 

De l'expressionisme pictòric també hi ha empremtes en el còmic; en concret d'Edward Munch, les cares desfigurades i composicions planes del qual semblen haver-se trasplantat directament a les vinyetes de Satrapi (en una escena del còmic, i també del film, l'autora homenatja El crit). L'obra de Frans Masereel és una altra de les grans influències gràfiques de Persépolis, sobretot pel que fa al disseny d'ambients, que reflecteixen l'estat d'ànim dels protagonistes. Cases negres, sense finestres, arbres nus i cels amenaçadors a Teheran; edificis blancs, lluminosos, sol, ocells i flors 
als carrers de Viena. El rastre visual de l'expressionisme no pot ser una casualitat en una obra que parla de l'angoixa vital i la crisi de valors d’una jove a l'exili. La soledat, el sentiment d'ofec, el pessimisme davant el futur i el perpetu neguit que pateix Marji són els mateixos sentiments que, a començaments del segle XX, van trobar el seu camí expressiu en aquest moviment. Els estudis de Freud sobre el subconscient i la 
sublimació del subjectiu enfront del real, l'impuls enfront de la raó, són els fils conductors que desfibren la imatge fins a deformar-la. Com fa Satrapi. 

Però la mutació no és total. L'escriptora i dibuixant és filla d'un altre moment històric i amara la seva obra amb un irònic sentit de l'humor que obre la porta a l'esperança. Marjane no és una víctima, és una supervivent, i narra la seva odissea des de la seguretat de qui se sap mil vegades aixecada de terra. Així doncs, enfront de la forma trastornada i tenyida de negre oposa un text fresc i ple de jovialitat que celebra la vida. Aquest contrast és habitual en l'anomenada novel·la gràfica militant, corrent al qual pertany Persépolis i en el qual també es troben altres obres imprescindibles com Maus, d'Art Spiegelman; Paracuellos, de Carlos Giménez, o Gorazde, de Joe Sacco. No deixa de ser curiós, o precisament per això, que tots aquests treballs siguin autobiogràfics i retin tribut a la memòria, el passat, les arrels i la identitat. Records en blanc i negre que respiren per la llibertat de les paraules. 

La pel·lícula 

La naturalesa gràfica de Persépolis, el còmic, és fonamentalment estàtica. El text és l'element que dinamitza l'acció, i el dibuix és un reflex del caràcter dels espais i personatges. Per traslladar aquesta condició al cinema sense trair l'esperit de l'obra i, al mateix temps, no crear un film excessivament literari (el cinema és un mitjà visual), el binomi Satrapi-Paronnaud ha creat una fórmula de la qual no tinc antecedents, i que es caracteritza per animar la imatge a partir del muntatge i la música. Això acosta Persépolis, la pel·lícula, més a un còmic animat que a un film animat basat en un còmic. Si ens hi fixem, els dibuixos de la pel·lícula amb prou feines es mouen o gesticulen dins del pla, i els fons, gairebé sempre, són estampes fixes. Són el muntatge i la música els elements que vigoritzen la narració i donen l'aspecte de pel·lícula; sense ells, seria com llegir el còmic, el mateix llast que arrossegava l'adaptació de Sin City. 

Amb les cartes sobre la taula, la pel·lícula es lliura sense complexos al ritme desenfrenat de l'edició i es mou (i ens mou) al compàs de la banda sonora vital de Marji. D’Iron Maiden a Abba, la història de la nena que es converteix en adolescent i després en dona, entre el jou absolutista de l'Iran i la llibertat –cínica– de la societat occidental, s'eleva com un dels relats més potents i humans de l'any, capaç de reflexionar amb humor i tendresa sobre temes tan complexos com el segrest de la identitat, la pèrdua de la innocència, l'odi racial o la mort dels éssers estimats. El 
film, a més, té la virtut de no ser un pamflet polític basat en estereotips en voga. Satrapi mai pren la part pel tot, i encerta de ple a matisar amb grisos el missatge de la seva proposta. Ni l’Iran és el bressol del mal, ni Europa el paradís de la democràcia. Marji pateix al seu país i a l’exili; tan perillosos i perjudicials són els estats totalitaris com els prejudicis continentals cap a l'estranger. L'amor, el dolor i l'odi es presenten així com sentiments universals que posen a prova la veritable bondat i tolerància de l'ésser humà. 

Durant la promoció de la pel·lícula, l'autora ha pronunciat en més d’una ocasió les següents paraules: “Qui no té passat, tampoc té futur”. Aquesta frase resumeix a la perfecció la intenció d'una obra que honra la memòria com a suprem exercici de sinceritat, amb un mateix i amb la Història. Per això les veritats fan mal o reconforten. Els qui se senten molestos amb la memòria, la taquen, l'arraconen, l'enterren; o pitjor, la deformen per adaptar-la als seus interessos. Els qui hi troben esperança, l'ennobleixen, l'abracen, la rescaten. Aquests dies hi ha un debat similar a Espanya. La petita Marji no tindria dubtes de com voldria recordar la seva àvia.

Raúl Álvarez_miradas.net