EN UN MUNDO LIBRE...

Títol original_It's a free world...  Direcció_Ken Loach  Països_Regne Unit, Itàlia, Alemanya i Espanya  Any_2007  Durada_98 min  Gènere_drama  Intèrprets_Kierston Wareing (Angie), Juliet Ellis (Rose), Leslaw Zurek (Karol), Joe Siffleet (Jamie), Colin Coughlin (Geoff), Maggie Hussey (Cathy), Raymond Mearns (Andy), Davoud Rastgou (Mahmud), Mahin Aminnia (dona de Mahmud) Guió_Paul Laverty  Producció_Rebecca O'Brien  Música_George Fenton  Fotografia_Nigel Willoughby  Estrena al Regne Unit_13/11/2007  Estrena a Espanya_22/2/2008 
Edat_+13 

SINOPSI

Angie no ha rebut una educació massa acurada, però està plena d'energia, enginy i ambició. No és la primera vegada que es queda sense feina, però ara intenta refer-se i demostrar el que val. Angie i la seva companya de pis, Rose, decideixen ser les seves pròpies caps, i obren una agència de treball temporal per a treballadors immigrants que actua en un món inestable en el qual la feina és barata i les lleis només serveixen per ser ignorades.

CRÍTICA 

Al voltant de Ken Loach ha anat instaurant-se una sèrie de tòpics que la seva última pel·lícula, com algunes de les anteriors, s'encarrega de desmuntar. El més habitual afirma l'escassa evolució formal del seu cinema i la insistent repetició dels seus trets d'estil. El visionat de, per exemple, Family Life (1971), Look and Smiles (1981) Ladybird, Ladybird (1994) o En un mundo libre... –quatre films de dècades diferents– evidencien els canvis: Loach ha abandonat una veta bressoniana per anar revestint les seves obres d'elements no essencials, ja siguin la música o una capa formal més polida, més acurada. Els seus llargmetratges no són tan nus, sinó que hi ha escenes molt elaborades, sense trencar per això la coherència entre el que s’explica i com s’explica: la càmera segueix sent igual de pudorosa, aixecant acta de qüestions socials determinades; els actors solen tenir afinitats amb els seus papers i ignoren per endavant el desenvolupament complet del guió, amb la finalitat de captar les seves reaccions davant els girs de la trama; el director manté un règim de producció gairebé en cooperativa i no renuncia a les actituds contestatàries que omplen la seva filmografia. 

Aquí s'arriba a un altre lloc comú. Que Loach és un pamfletari, obsessionat amb les interpretacions polítiques i a les quals supedita tota la resta, fugint de l'objectivitat, com si aquesta fos possible... Al contrari, el britànic busca la presa de consciència, revelar successos injustos dels quals el cinema comercial no dóna compte o els mostra d'una manera frívolament espectacular. Per això, mentre hi hagi fets que no es coneguin, seguirà sent necessari un realitzador que ara denuncia la precària situació dels treballadors i les pràctiques de les empreses de treball temporal.  

I ho fa a través d’Angie, una dona en la trentena a la qual expulsen del seu lloc de treball en una ETT per no accedir als grollers requeriments del seu cap. Després del disgust inicial, decideix muntar el seu propi negoci de contractació en la més absoluta il·legalitat. Ella torna a desmentir –de la mateixa manera que el Joe Kavanagh de Mi nombre es Joe (‘My name is Joe’, 1998) o el Liam de Felices dieciséis (‘Sweet Sixteen’, 2002)– un altre tòpic: els personatges de Loach i del seu guionista Paul Laverty es divideixen en bons i dolents, en un esquema maniqueu que serveix de vehicle a la lectura ideològica. En aquest cas, Angie és una dona amb una profunditat contrastada: passa de ser una empleada amb la qual qualsevol espectador pot identificar-se –pateix persecució sexual, exhibeix les seves debilitats– a convertir-se en una empresària despietada amb els immigrants que demanen feina. [...]  
 
La nòmina de secundaris aporta densitat i desmunta l'aparent simplicitat dels plantejaments. Aquests, per descomptat, se subordinen al missatge que es vol transmetre: l'única manera de “triomfar” en “un món lliure” com aquest –noteu la mala llet del títol i la seva ironia british– és aprofitant-se dels altres. I aquest sistema tan “just” corromp els subjectes, que acaben abraçant la ideologia neoliberal i repetint conductes reprotxables en el compliment de la teoria marxista sobre el funcionament dels modes de producció i les estructures de poder... Conseqüentment, l'estructura narrativa adopta una disposició circular en la qual al principi Angie entrevista els treballadors com a empleada d'una empresa i al final ho fa com a propietària de la seva. S'ha convertit en una explotadora més, dins d'una evolució enquistada en la trama central, a la qual acompanyen altres de secundàries, entre les quals destaca la del seu fill, que serveix al seu torn per justificar les seves accions. O no. Ja que Loach dóna les millors raons als seus personatges i després destapa les seves contradiccions i, per tant, les d'un sistema analitzat del particular al general. 

Conscient que és impossible no dotar de significat les imatges i la seva articulació, i que el missatge, sigui quin sigui, sempre hi és present, el realitzador anglès ordeix el seu de manera compromesa i concreta. Enfront de cineastes que parlen de la culpa, el remordiment o altres temes més abstractes, ell baixa al carrer i planteja qüestions específiques i comportaments determinats. Actuant inductivament, els seus al·legats es llancen a la cara de l'espectador amb una duresa inusitada. Per això és una figura molesta. I se l’ataca quan revela les veritats i no fa concessions a un públic que s'asseu a la seva butaca i ha d'assistir als patiments de persones corrents.  
 
El gran problema que tenen els seus crítics és que els guions de Laverty són peces de rellotgeria, les pel·lícules d'una solidesa sorprenent i l'actitud de Loach d'una congruència aclaparadora. Des de A Question of Leadership (1981) fins ara, passant per Riff-Raff (1990), Pan y rosas (‘Bread and Roses’, 2000) o La cuadrilla (‘The Navigators’, 2001), obres en les quals el director s'ha centrat en el mercat laboral, el discurs no ha variat: cal donar veu als desafavorits. Els seus llargmetratges segueixen recollint premis –El viento que agita la cebada (‘The Wind That Shakes the Barley’, 2006 va ser Palma d'Or al Festival de Cannes, mentre que En un mundo libre... ha rebut el premi al millor guió a la Mostra de Venècia de 2007–, els fidels encara s'hi entusiasmen i el seu ressò no és ni de bon tros menyspreable. Així, semblen sospitosos tants tòpics desencertats entorn d'un autor que és imprescindible. 

Ernesto Pérez Moran_cineparaleer.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com