SINOPSI

Otilia i Gabita comparteixen habitació en una residència d'estudiants. Totes dues van a la universitat en una petita ciutat de Romania durant els últims dies del comunisme. Otilia lloga una habitació en un hotel barat. Han quedat amb un tal Sr. Bebe a la tarda. Gabita està embarassada, l'avortament és il·legal i cap ha hagut d'enfrontar-se a res així abans.

CRÍTICA 

[...] Centrant-nos en la pel·lícula realitzada per Cristian Mungiu hem de dir que malgrat que la proposta plantejada no sigui especialment innovadora o original, aquesta convenç i acaba destacant no pel caràcter polèmic de la seva temàtica, sinó per l'absolut rigor dels seus plantejaments dramàtics i formals i que en el tractament gairebé hiperrealista de les seves imatges hi hagi el millor camí per arribar a l'abstracció.  

A 4 meses…, la peripècia (el procés que han de seguir dues amigues per aconseguir avortar clandestinament a la Romania de Ceausescu) es converteix en el “tot” que provoca el moviment dels personatges en una asfixiant sensació de precisió temporal; però el que destaca és que al final del trajecte i per damunt de tot això, tenim la certesa com a espectadors que l'objectiu primigeni que ens ha mostrat el film no té importància i que davant nostre s'ha revelat un estat de coses molt més profund i interessant.  

Una primera elecció marca clarament quins són els veritables interessos de Mungiu: la protagonista del film, la qual seguirem en cadascun dels seus passos, no és Gabita, la noia embarassada, sinó Otilia, la seva amiga. Otilia és un personatge en crisi, tot i que no ho aparenti donada la seguretat demostrada en tots els seus actes: reaccionant amb decisió i immediatesa davant els obstacles que se succeeixen en vertiginós augment a mesura que avança la cinta. Una sensació de seguretat que ens parla d'una societat necessitada d'establir mecanismes de defensa que li permetin protegir-se d'un entorn opressiu i aterridor, i que el film aconsegueix transmetre a partir de detalls nimis del guió (un trajecte en autobús, la manera que tenen de comportar-se les hostesses d'un hotel o les converses de la burgesia del país entorn d'una taula plena) o de la posada en escena (les presències o absències de personatges a l'interior d'un pla són utilitzades com precises armes de suggestió).  

Mungiu opta pel rigor i l'honestedat a l'hora de traçar els recorreguts dels seus personatges, restant sempre a certa distància (són nombrosos els desplaçaments de la càmera cap enrere allunyant-se dels personatges en lloc d'acostar-s’hi), intentant minimitzar la seva presència per poder observar millor la realitat que ha seleccionat i procurant no emetre, mitjançant la utilització del muntatge, judicis de valor sobre els seus comportaments. Un bon exemple d'això és el llarg pla a l'habitació d'hotel en què els tres personatges principals dialoguen i a poc a poc es construeixen (es revelen) cada un davant nostre amb la seva pròpia veritat.

 
Però si hi ha alguna cosa per la qual 4 meses… aconsegueix convertir-se en un film destacable és perquè més enllà del primer pla en el qual se situen els personatges (i els seus intèrprets), per damunt d'ells i acaparant-ho tot, la pel·lícula aconsegueix donar presència a un generós espai en off que abraça des de la immediata literalitat del fora de camp d'un determinat pla (fragmentant els cossos dels personatges que intervenen en una acció: les cames de Gabita al centre de la imatge després de la intervenció de l'avortista reclamant insidiosament la nostra mirada) aconseguint una contundent sensació de desassossec i de no-connexió entre els personatges o entre aquests i el seu entorn, fins a aquell altre espai que s'estén invisible més enllà dels seus propis límits i que comprèn un tros de la història de Romania (a la qual no es fa referència directa en cap moment però que acaba per revelar-se amb tota claredat). Tot el que queda fora, el que no es veu, allò de què no es parla i de què no es parlarà (com Otilia demana a Gabita al final del camí) serà present sobre la taula, entre les dues noies, quan el film talli a negre.

Ángel Santos_miradas.net