EN EL VALLE DE ELAH 

Títol original_In the valley of Elah  Direcció_Paul Haggis  País_EUA_  Any_2007  Durada_120 min  Gènere_drama, thriller  Intèrprets_Tommy Lee Jones (Hank Deerfield), Charlize Theron (detectiu Emily Sanders), Frances Fisher (Evie), Susan Sarandon (Joan Deerfield), James Franco (sergent Dan Carnelli) Guió_Paul Haggis; basat en un argument de Paul Haggis i Mark Boal  Producció_Paul Haggis, Patrick Wachsberger, Steven Samuels, Darlene Caamaño Loquet i Laurence Becsey  Música_Mark Isham  Fotografia_Roger Deakins  Estrena als EUA_28/9/2007  Estrena a Espanya_18/1/2008 
Edat_+13 

SINOPSI

Hank Deerfield, veterà de guerra americà, ha d'investigar la desaparició del seu fill Mike, soldat destinat a l'Iraq que s'absenta sense permís de la seva base. Amb l'ajuda de la detectiu Emily Sanders i de la seva dona, anirà revivint les experiències del noi a l'Iraq. El que descobreix el farà, fins i tot, qüestionar-se la seva pròpia carrera militar.

CRÍTICA 

Hi ha una escena a En el valle de Elah que confirma la maduresa com a cineasta de Paul Haggis: un veterà de la guerra del Vietnam, Hank Deerfield (Tommy Lee Jones), acompanya la seva dona Joan (Susan Sarandon) després que aquesta hagi vist a través d'un vidre les restes del seu fill mutilat. La parella s'arrossega per un passadís i, a la meitat del recorregut, s'atura i s'abraça amb desesperació. La càmera roman immòbil a una distància d'allò més prudencial, guardant un respecte gairebé reverencial vers el dolor humà. A tot això, Haggis cisella un enquadrament molt compost per les seves fredes formes geomètriques i el qual dota d'una tonalitat grisa que lluita per deshumanitzar qualsevol emoció, en aquesta pugna entre l'individu i la institució que alimenta bona part del metratge de la seva proposta.  
 
S'ha dit que En el valle de Elah no és una pel·lícula sobre l'Iraq quan, segons el meu parer, sí que ho és. A diferència d'altres títols com Redacted –en què Brian de Palma filma les desventures bèl·liques d'un grup de soldats nord-americans a manera de collage metalingüístic–, aquí ens trobem davant d’una faula política que té l'assumpte iraquià com a teló de fons només aparent. El mecanisme és complex si bé el relat té la virtut de plasmar-ho amb senzillesa [...]. 

Així, el llargmetratge adopta un perfil genèric que combina el drama familiar amb la intriga policíaca. A més, el que comença sent una trama de recerca que podria emparentar-la amb un referent com Desaparecido (‘Missing’, Costa-Gavras, 1981) es desvia gairebé d'immediat a un whodunit poc convencional, ja que el que l’interessa a l'autor, per damunt de tot, és l'arc de transformació de l'omnipresent protagonista. Un arc, per cert, tan pacient com mínim en gestos, fruit del pols en l'escriptura de Haggis i de la continguda interpretació de Tommy Lee Jones, que torna a demostrar que probablement el més difícil per a un actor és fer en pantalla com qui no fa res.  

Hank passarà així de ser un tipus simple de conviccions envasades al buit a prendre consciència de la monstruositat d'una guerra inhumana. Cert és, com han assenyalat alguns especialistes, que ja hauria d'haver caigut del cavall quan va combatre activament contra el comunisme vietnamita, principal incoherència ideologiconarrativa que es pot advertir en el film. Però, dit això, resulta difícilment qüestionable l'honestedat d'una obra amb una lògica interna que suma successos d'una peripècia particular per construir una crònica sobre una comunitat en plena crisi.  

A poc a poc, Hank lliga els molts caps per lligar en la violenta desaparició del seu únic descendent viu –l'altre va morir anys enrere durant un entrenament militar– i pren consciència que la realitat és molt menys quadriculada del que ell creu. El progressiu rescat de les malparades gravacions que Mike va fer amb el seu telèfon mòbil el va conduint cap a una veritat aterridora i a l'assumpció de la seva pròpia culpa, nítidament extensible a gran part de l'opinió pública nord-americana.  
 
Com que Haggis pretén, amb total legitimitat, ampliar l'abast del seu discurs del particular al global, utilitza un element simbòlic molt directe i senzill visualment: al començament de la narració, Hank corregeix un treballador estranger que, per error, està hissant una bandera dels Estats Units a l’inrevés a l'entrada d'un edifici públic. El sergent retirat li retreu la conducta i li diu que, d'aquesta manera, s'està reconeixent que el país passa per un compromís i que reclama ajuda per sortir-ne. Al final, de retorn a casa, tornarà al mateix lloc i aixecarà el tros de tela invertit i lligat al pal amb cinta adhesiva. 

La resta de la simbologia s'activa per sota dels fotogrames i a través del subtext. Clarament, Haggis ha après del mestre Eastwood –per a qui va escriure Million Dollar Baby– a l'hora de recolzar-se en un llenguatge clàssic, concís i substancial, més madur i reflexiu que el que va desplegar en la notable però una mica efectista Crash. D'aquesta manera, gota a gota, fotograma a fotograma, completa la radiografia una societat tan immòbil, esquemàtica i freda com la coherent posada en escena que dibuixa la seva càmera i sedueix l'espectador amb esquers narratius que li serveixen per projectar el seu punt de vista sense imposar-lo amb una borratxera d'emocions. Tot un exemple d'apassionant contenció gens recomanable per a ments engabiades en apriorismes ideològics.

Miguel Ángel Huerta_cineparaleer.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com