SINOPSI

Anglaterra, 1935. Malgrat la creixent amenaça de la II Guerra Mundial, Briony Tallis i la seva família viuen com autèntics privilegiats a la seva enorme mansió victoriana neogòtica. Tota la família es reuneix el cap de setmana, però l'opressiva calor i les emergents emocions reprimides creen una soterrada sensació de perill. Briony, una escriptora en potència, és una noia amb molta imaginació. Una sèrie de catastròfics malentesos provoca que acusi Robbie Turner –el fill de la majordoma i amant de la seva germana Cecilia– d'un delicte que no ha comès. L'acusació destrueix l'amor naixent entre Robbie i Cecilia, a més de canviar dramàticament el curs de les seves vides.

CRÍTICA  

Una aroma clàssica envolta la figura de Joe Wright. [...] Aquest director sembla voler contradir la tendència dels nostres dies. Els seus dos llargmetratges són adaptacions literàries. Per si sol, aquest fet no és gens extraordinari; més aviat al contrari, ja que es tracta d'una moneda comuna de pagament. La singularitat de la proposta de Wright està en el fet que el director londinenc s'acosta a textos literaris, de forta envergadura artística, que admira i aprecia. A més, tant Orgullo y prejuicio com Expiación no són lectures de les quals es pugui presumir una còmoda adaptació cinematogràfica. Si a això afegim que tampoc són, precisament, novel·les de tall similar a les que la maquinària mainstream del moment acostuma a oferir-nos en els seus menús, queda clar l’inusual i extraordinari dels seus projectes. D'aquesta manera, Joe Wright primer es deixa seduir i es fascina per la novel·la que té entre les seves mans, fent-la seva per, més tard, plantejar-se com portar-la a la pantalla gran.  

Pel que sembla, en aquest procés de translació, de la història escrita a la història filmada, el director de Orgullo y prejuicio no deixa espai per a la improvisació. Wright treballa sempre amb el mateix equip tècnic. Amb aquest ja ha realitzat diferents espots publicitaris i dues minisèries televisives per a la BBC: Nature boy (2000) i Charles II, the power and the passion (2003). Declaracions de Keira Knightley, la que sembla haver-se convertit en musa del cineasta, també testifica aquesta ànsia de domini sobre la seva obra en parlar d'aspectes tan "nimis" com la supervisió que Wright fa de les sessions de maquillatge. Finalment, per si de cas a algú encara li queden dubtes, tres setmanes a Itàlia per escriure el guió, a la manera de Hitchcock, amb Christopher Hampton i tres més per assajar amb l'equip artístic de la pel·lícula poden oferir quelcom més que indicis de la serietat i el poc espai per a la improvisació que Wright dedica als seus deures. Potser aquest mètode de treball pugui suggerir l'anhel de reviure el món en el qual va créixer (els seus pares treballaven als teatres londinencs), però sí que reflecteix, clarament, els vestigis d'una concepció clàssica del cinema. 

En el pla formal, tal com va passar amb Orgullo y prejuicio (2005) i centrant-nos en l'obra que ens ocupa, Wright es mostra perfeccionista i refinat. Beatriz Martínez deia això, quant a l'estètica de l'opera prima de Wright: “ni massa moderna, ni massa clàssica, així es troba, en el seu punt just de maduració aquesta pel·lícula sense intencions grandiloqüents, que es beu a cada minut perquè està dotada d'un ritme viu i àgil, que es gaudeix des del pla tècnic perquè disposa d’alguna ostentació virtuosa en la planificació seqüencial, i que compta amb unes solvents interpretacions, des de l'actriu principal, Keira Knightley, fins al més minúscul secundari”. Ull clínic el de la nostra companya ja que, a excepció de l'ampul·lositat que no tenia Orgullo y prejuicio però sí que vesteix Expiación, el paràgraf s'ajusta com un guant a les entreteles d'aquest film.  

Expiación s'apropia dels gestos dels grans melodrames clàssics de Hollywood. D'aquesta manera, la pel·lícula impulsa, en tot moment, el brot de les emocions, la composició plàstica del pla i l'ús de la música com a element de forta càrrega dramàtica. Així mateix, Wright busca l'espectacularitat de la història. [...] 

Expiación es divideix en tres actes, i el primer és el més perfecte de tots (cosa que, sens dubte, ha confós a molts quan afirmen que la pel·lícula pateix un sotrac cap a la meitat del seu metratge). Wright s'involucra i s'atreveix a jugar amb els temps narratius. En el primer acte, situat en ple camp anglès el dia més calorós de 1935, planteja situacions des de diferents punts de vista, com ja ho va fer Joseph L. Mankiewicz a La condesa descalza. No es tracta d'un refinament més de la narració ni d'un exercici manierista del director, ja que l'estratègia s'emparenta, directament, amb els grans temes de la pel·lícula: l'art de la ficció i la seva utilitat terapèutica, el poder d'aquesta sobre la realitat, la prima línia que separa la veritat de la mentida. La genial partitura de Dario Marinelli integra en les seves notes el tecleig d'una màquina d'escriure, subratllant, d'aquesta forma, el component de metaficció que arrossega la història. Més endavant, amb l'entrada en escena del segon acte, la narració es torna més tèrbola, es rarifica, l'aire es torna molt més surrealista, fins a arribar a l'escena de la platja de Dunquerque [...].  

No estriparé el tercer acte, de la mateixa manera que amb prou feines he donat pistes sobre què passa en els dos anteriors. Renuncio a això confiant en la complicitat de qui hagi observat i experimentat el mateix que jo en veure aquesta obra mestra i perquè qui llegeixi això sense haver vist la pel·lícula pugui gaudir d'aquesta obra orfeística que renuncia a viure el món real i anhela anar més enllà de la superfície de les coses. 

J.A. Souto Pacheco_miradas.net