REC

Direcció_ Jaume Balagueró i Paco Plaza  País_ Espanya  Any_ 2007  Durada_ 85 min  Gènere_ terror  Intèrprets_ Manuela Velasco (Ángela), Ferrán Terraza (Manu), Jorge Yamam Serrano (Sergio), Carlos Lasarte (César), Pablo Rosso (Marcos), David Vert (Álex), Vicente Gil (policia), Martha Carbonell (Sra. Izquierdo), Carlos Vicente (Guillem), María Teresa Ortega (àvia), Manuel Bronchud (avi), Claudia Silva (Jennifer)  Guió_ Luiso Berdejo, Paco Plaza i Jaume Balagueró  Producció_ Julio Fernández  Fotografia_ Pablo Rosso  Estrena a Espanya_ 23/11/2007
Edat: +18

SINOPSI

Una reportera i la seva càmera estan fent un reportatge en una estació de bombers amb la intenció de retratar la seva forma de vida. Però mentre els acompanyen en una de les seves sortides nocturnes, el que semblava una intervenció rutinària de rescat es convertirà en un autèntic infern. Atrapats a l'interior d'un edifici, la parella de bombers i l'equip de televisió hauran d'enfrontar-se amb un horror desconegut i letal.

CRÍTICA

El cinema de terror espanyol té en Jaume Balagueró al seu indiscutible vaixell insígnia dels últims anys. Des dels seus primers curtmetratges, el cineasta català ha dirigit pràcticament tota la seva obra –si exceptuem el documental OT: la película , 2002– cap al gènere de terror. La seva carrera ha tingut, a més, una clara vocació de traspassar fronteres; Darkness , 2002, rodada en anglès, es va convertir en tot un èxit de taquilla als Estats Units, i això li va permetre rodar el seu següent projecte – Frágiles , 2005– amb la mateixa Calista Flockhart com a protagonista. 

Balagueró s'ha convertit en un autèntic mestre de l'ensurt, i seria injust negar que domina els mecanismes del muntatge i de la banda sonora per elevar fins a l'insuportable la tensió del fora de camp. Això no significa necessàriament que les seves pel·lícules siguin bones. Hora i mitja amb Faemino y Cansado en una pantalla assegura riure permanentment, però no una bona comèdia. Hora i mitja d'ensurts continus tampoc assegura una bona pel·lícula de terror.  

Darkness i Frágiles , carregades de clixés i sense identitat, eren exercicis d'estil que no s'atrevien a desprendre's de les pel·lícules de culte del gènere que li servien com a referència i inspiració. [Rec] , en canvi, sense abandonar la mestria d'orfebre diabòlic, sorprèn per la seva proposta estètica i dramàtica. 

[Rec] se serveix del format dels programes de periodisme del carrer per narrar, sota la forma de fals documental, una història de terror ambientada en un immoble barceloní. Abandona així el classicisme narratiu que imperava en les seves obres anteriors per provar formes inèdites en el nostre cinema. Si bé és la idea de El proyecto de la bruja de Blair (Daniel Myrick, Eduardo Sánchez, 1999), l'estil elegit, amb les restriccions lògiques que imposa un narrador protagonista, és d'altra banda l' Excalibur del fora de camp i del gènere de terror, ja que pràcticament es converteix en una càmera subjectiva de la por.  

A la proposta formal s'uneix que [Rec] està ambientada a Barcelona. Els personatges no són arquetips sense identitat com passava en els seus altres treballs, sinó que cobren una vida i un relleu que remeten a les arrels costumistes del nostre cinema i els fan més pròxims. El cinema de gènere d'aquest país cobra vida gràcies a la seva incardinació amb l'autòcton espanyol, en aquest cas, un immoble qualsevol de l'Eixample barceloní i el seu peculiar veïnatge: la família de xinesos amb el seu negoci d'importació de roba, la parella d'ancians, la mare protectora de la seva filla, el solter practicant, i l'amanerat estranger que viu amb la seva mare. Tots ells són personatges recognoscibles, mirall de la nostra quotidianitat que serveixen per intensificar el vincle emocional amb el protagonista. 

En aquest sentit, resulta curiós comprovar com aquest imaginari condueix irremeiablement a la comèdia. La seqüència que, a manera d'entremès, serveix perquè cadascun dels veïns expliqui a la càmera les seves impressions sobre el que ha succeït, no tindria cabuda al cinema “anglosaxó” de Balagueró, i aquí s'integra a la perfecció en una obra concebuda com a experiència catàrtica. L'alleugeriment còmic d'aquesta seqüència és el mecanisme de distanciament que, per la nostra idiosincràsia, millor s'integra en els nostres relats tràgics i de gènere. Ni realitats atemporals i desubicades, ni el manierisme en l'estil: només comèdia.  

En la mateixa línia es troba el personatge protagonista, una jove i ambiciosa periodista interpretada per Manuela Velasco, disposada a qualsevol cosa per aconseguir la notícia, i de la qual veiem les mateixes dues cares que reprodueix el film en el seu conjunt: per un costat, la recent llicenciada davant una avorrida nit en companyia del cos de bombers, i per l'altre, l'aterrida heroïna que fa tot el possible per salvar la seva vida.  

Tots aquests elements propis s'incorporen a l'herència del gènere de terror que ens deixen títols com Al final de la escalera (Peter Medak, 1979), La matanza de Texas (Tobe Hopper, 1974), La invasión de los ultracuerpos (Philip Kaufman, 1978), La profecía (Richard Donner, 1976) i especialment El resplandor (Stanley Kubrick, 1981). [Rec] pren d'ells la possessió demoníaca com a origen del mal, l'element infantil com el seu principal portador, i el contagi exterminador com a amenaça per al grup. 

La convivència d'elements antitètics s'estén a l'elenc, en el qual conviuen actors professionals amb d'altres que no ho són, i que confereixen al conjunt un aspecte coherent de la realitat difícil d'aconseguir.  

[...] Veure [Rec] en una sala de cinema es converteix en una experiència col·lectiva i catàrtica que recupera el sentit del fet cinematogràfic tal com s'entenia abans de la irrupció del vídeo. És una pel·lícula que connecta amb el públic i el reconcilia amb el cinema espanyol. [...]

Alfonso Santos Gargallo_cineparaleer.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com