SINOPSI

1644, París. Jean-Baptiste Poquelin, conegut com a Molière, té 22 anys i encara no és l'escriptor reconegut com a pare i mestre de la sàtira còmica. De fet, no és res més que un actor sense èxit. El seu Il·lustre Teatre, companyia fundada per ell un any abans, està en bancarrota. Assetjat pels creditors, és empresonat, alliberat i tancat de nou. Quan per fi aconsegueix sortir, desapareix. Cap historiador ha pogut descobrir on va ser ni què va fer abans de la seva reaparició, diversos mesos després, en una gira de la seva companyia per províncies. Una gira que duraria 13 anys i culminaria amb el triomfal retorn de Molière a París el 1658. Però, què va ser de Molière durant aquests misteriosos mesos? Descobrim que Molière ha pogut sortir de la presó gràcies a un burgès adinerat, el senyor Jourdain, que ha pagat els deutes del jove actor a canvi que aquest li ensenyi interpretació. Jourdain, que vol ser famós, està encapritxat amb la deliciosa —tot i que verinosa— Celimena, al saló de la qual acudeixen enamorats i intel·lectuals. Però l'aventura ha de mantenir-se en secret perquè no se n'assabenti la dona de Jourdain, Elmire, una dona meravellosa de la qual Molière s'enamora perdudament. Per desgràcia, Jourdain ha presentat Molière com el senyor Tartuf, un tutor d'allò més seriós, per justificar la seva presència, i Elmire no suporta a aquest setciències que ha envaït la seva llar. Atrapat en aquesta situació insostenible, Molière passa per tota classe de vicissituds que acabaran obrint-li els ulls i la ment. Les seves experiències i la seva passió per Elmire el convertiran en un gran dramaturg.

CRÍTICA

A tot aquell espectador incaut que, guiat per la literalitat del títol, s'acosti a la sala fosca per veure Las aventuras amorosas del joven Molière amb la pretensió de trobar un film biogràfic a l'ús, li espera un desengany de consideració: desconec els detalls de la vida, obra i miracles de l'immortal dramaturg gal, però, tot i així, molt em temo que la fidelitat històrica dels fets narrats no s'acosta ni a un tènue aspecte de proximitat. En contrapartida, això sí, tindrà l'oportunitat de trobar —si oblida els seus objectius inicials, i, amb esperit de cinèfil golafre, s'abandona a un exercici de gaudi incondicionat— un film que, lluny de constituir cap tipus d'obra mestra ni de pretensions transcendentals, sí que es tracta d'una comèdia romàntica àgil, lleugera i espurnejant. Una sorprenent nota de frescor en una cartellera poc habituada a productes d'aquest origen, tall, estil i tendència. 

He de suposar que en cap moment va ser intenció de l'equip de producció d'aquestes aventures “molièresques” l'oferir-nos un retrat fidedigne i documentat —i, encara menys, exhaustiu— del seu personatge central (encarnat per un apassionat Romain Duris que, si bé físicament —amb el seu esllanguiment i deixadesa— ens pot recordar en algun moment al Joseph Fiennes de Shakespeare in love (Shakespeare enamorado , ofereix un punt molt més gran de desimboltura i naturalitat). Si així hagués estat, potser es podria qualificar la pel·lícula de fiasco monumental. 

Però el que sí han fet, i amb un encert indubtable [...], és armar, amb talent i afecte, una comèdia plena d'encant, en la que l'element romàntic sempre preval sobre el més estrictament literari (un terrible encert, repeteixo, salvant una trampa en la qual productes d'aquest tipus acostumen a caure, oblidant el pobre joc que la matèria literària “pura i dura” sol donar en pantalla), el ritme narratiu es manté sempre viu i intens (no hi ha cap altra fórmula vàlida per fer que gairebé dues hores de metratge es passin en un sospir) i l'arquitectura de les relacions entre personatges, sempre cavalcant entre equívocs, embolics, enganys i sentiments trobats —tamisats, això sí, per un fi i amable sentit de l'humor—, demostra un treball de construcció del guió francament digne. 

Una pel·lícula en la qual, també, per què no dir-ho, es poden apreciar influències, magníficament ben aprofitades, de precedents exitosos i solvents com el Cyrano de Bergerac més recent (la versió de 1990 a càrrec de Jean-Paul Rappeneau) —especialment, pel que fa a la seva aposta pel poder de la paraula com a element de seducció— o certs elements presos de Las amistades peligrosas , de Stephen Frears, respecte a la introducció de determinats ambients i personatges que ens ofereixen un retrat força poc complaent de determinats personatges (com aquests dos personatges de “dolent suau”, Dorante i Celimena, transsumpte refinat dels murris més conspicus d'aquest període, i als quals ni una visió humorística redimeix de les seves misèries i mesquineses) i usos cortesans de l'època i lloc (tot i que, en aquest cas, evidentment, falta l'acidesa que recorria l'esperit de la proposta de l'anglès). 

Per finalitzar, no voldria liquidar aquesta ressenya sense esmentar expressament els dos intèrprets que, deixant de banda al protagonista —amb un pes i una presència inqüestionablement majors—, més gratament han cridat la meva atenció: la bellíssima i madura Laura Morante, capaç de conciliar en un mateix personatge aspectes tan dispars (i tan inusuals per a l'època) com el de dona culta i sensible, mare sensata, dona escèptica i amant apassionada (i fer-los creïbles, tots ells, gràcies a una interpretació serena i equilibrada), i l'excel·lent Fabrice Luchini, un veterà actor de caràcter (amb diversos premis Cèsar a les seves alforges) que qualla una creació, la del fatu i desgraciat Jourdain —un personatge que em feia rememorar, per les seves concomitàncies argumentals, el que va encarnar Agustín González en la llegendària Viaje a ninguna parte —, que no es podria qualificar sinó d'extraordinària. [...]

Manuel Márquez_labutaca.net