SINOPSI

Una disfuncional família anglesa prepara el funeral del patriarca. La tensió creix a mesura que les antigues picabaralles entre els fills sorgeixen de nou. L'aparició d'un estrany que afirma que el difunt ocultava un fosc secret només empitjora les coses, i això obliga la família a prendre mesures dràstiques per evitar que el funeral es converteixi en un descontrol total.

CRÍTICA

En la darrera pel·lícula dirigida per Frank Oz, Un funeral de muerte ( Death at a Funeral , 2007) cap actor és especialment conegut. Les seves cares poden resultar familiars i fins i tot és possible ubicar-los en alguna pel·lícula, però mai arriben a suposar una presència determinant en pantalla. Això, que de cara a la taquilla pot resultar perjudicial, acaba sent un dels punts més importants perquè Un funeral de muerte , sense arribar a ser una pel·lícula rodona, sí que resulti una de les millors comèdies dels últims anys. Tots els actors tenen una importància més o menys similar, i atorguen al conjunt un aire coral on cap personatge perd rellevància, però tampoc n'adquireix per damunt d'altres. Això darrer té la seva lògica si es té en compte que a Un funeral de muerte és una família la protagonista, aquella que es prepara a enterrar el seu cap, d'aquí que el sentit de conjunt atorgui molta més força a la idea de la família com a bloc que, al seu torn, s'anirà descomponent a mesura que avanci la cerimònia. 

La família s'ha convertit els últims anys en el punt de mira de gairebé totes les comèdies; des de diferents enfocaments, gairebé millor que qualsevol altre gènere, els nous valors que la societat actual ha anat estenent al voltant del concepte de família i les complicacions, cada vegada més grans, de formar-ne i mantenir-ne una, han anat traçant els arguments de moltes comèdies des de molt diferents punts de vista, sempre deixant la sensació que avui dia cada vegada resulta més complicat establir uns llaços d'unió entre les persones. A Un funeral de muerte la mirada es centra en una família anglesa, a més, de marcat tall conservador o tradicional, almenys aquesta és la seva aparença. Una família disfuncional en tots els sentits que, no obstant això, amb prou feines ho demostra de manera externa; amb tot, per poc que es van coneixent els seus integrants, es pot apreciar que tots amaguen alguna cosa, que hi ha un passat que pesa a les espatlles. 

Des del començament, Frank Oz va traçant el caos que va embolicant la família de manera molt elegant i recuperant un sentit de la comèdia molt anglès que semblava oblidat, quelcom que no deixa de ser curiós si es té en compte que Oz és nord-americà; potser és perquè el seu guionista, Dean Craig, no ho és i té ben apreses certes coses. Però el que és clar és que tant ells com la resta de l'equip, especialment els actors, s'ho prenen tot tan seriosament com en broma, i aconsegueixen que gairebé tots els moments d'humor estiguin controlats i amb prou feines desvirtuïn el conjunt, malgrat que algun instant no aconsegueix estar a l'alçada dels altres. Per descomptat que no es pot dir que sigui una pel·lícula perfecta, tampoc busca ser-ho. En a penes hora i mitja és capaç de traçar una història de caos i comèdia al voltant de temes molt seriosos sense que en cap moment decaigui, assumint un estil tan frenètic com la mateixa situació que es va generant en la història.

Israel Paredes_miradas.net