SINOPSI

La reina Elisabet I d'Anglaterra s'ha d'enfrontar amb la traïció en el si de la seva família i amb sagnants temptatives d'apoderar-se del seu tron. Elisabet és conscient del canvi religiós iniciat al segle XVI a Europa, i el poderós rei espanyol Felip II està decidit a restaurar el catolicisme a Anglaterra amb l'ajuda del seu exèrcit i la seva invicta armada. Mentre la reina estudia quina és la seva millor opció a l'estranger, el seu conseller de confiança, sir Francis Walsingham, segueix manipulant la cort amb mestria i treballant per consolidar la monarquia absoluta. Gràcies a la seva complicada xarxa d'espies, Walsingham descobreix un complot d'assassinat per aconseguir el tron. En desemmascarar els traïdors, entre els quals sembla que hi ha la cosina d'Elisabet, Maria Estuard, el fidel conseller no sap que acaba de donar principi al declivi d'Anglaterra.

CRÍTICA

El rigor històric al cinema sol tractar-se més aviat d'una qüestió de relaxació de les exigències que de veritablement cenyir-se al que els experts afirmen que va succeir en un moment concret. Ni tan sols un creador com Stanley Kubrick, famós per la seva obsessió pel detall real, va poder deslliurar-se (per exemple, a Espartaco ) de la necessitat de dotar les seves pel·lícules d'una estructura dramàtica perquè funcionessin com a tals, afegint-hi invencions i forçant situacions que, segurament, mai van succeir com se'ns relaten. O, per esmentar un exemple més recent, les protestes de diversos col·lectius pel que consideren falsejament de la realitat del que va ser la cultura maia a Apocalypto no impedeixen que, com a cinta, com a unitat dramàtica, funcioni amb l'eficàcia d'un rellotge. 

Tot i que no puc afirmar-ho per estar mancat de coneixements en aquest sentit, estic totalment segur que la primera Elizabeth de Shekhar Kapur devia estar plena d'errors històrics en relatar com la jove reina va accedir al tron. Això no va ser obstacle perquè la crítica no l'alabés amb entusiasme, quelcom que no sembla haver-se repetit amb la seva tardana seqüela, ja que ha rebut les principals agullonades pel costat històric, tant al Regne Unit —entre altres coses, per l'excessiva joventut de Cate Blanchett davant la veritable edat que la reina Isabel tenia en l'època de l'Armada Invencible— com a Espanya —en aquest cas, pel retrat caricaturesc de Felip II—. 

No obstant això, el que hauria de plantejar-se és: funciona, aquesta caracterització, en el conjunt de l'obra? El fet cert és que, des d'aquesta perspectiva, no, perquè en presentar-nos l'espanyol gairebé com un llunàtic, gran part de la seva potència com a enemic es dilueix: si a una Elisabet digna, flegmàtica i poderosa se li enfronta un rival ridícul, amb veu aflautada i desmanegat, la potència dramàtica de l'enfrontament es desactiva (cosa que van aprendre molt bé Frank Miller primer, i Zack Snyder després, a l'hora d'enfrontar-se amb la batalla de les Termòpiles: res millor que convertir Xerxes i els perses en gairebé éssers desmesurats i demoníacs per a així atorgar grandesa a la victòria dels espartans de Leònides). De fet, aquesta part és la més fluixa de la pel·lícula, però no per fidel al relat històric o no, sinó per la seva falta d'encaix en el sentit últim de la cinta. 

El que passa és que, en realitat i com succeïa a la primera, aquesta no és la pretensió del relat. On la pel·lícula s'eleva és en el seu nucli central, en l'enfrontament entre les contradiccions internes d'una sobirana condemnada a la soledat per les obligacions del seu càrrec, i que molt en el fons de la parafernàlia de la cort i les seves intrigues segueix sent una dona de carn i óssos. És en aquest context on la cinta brilla en tota la seva esplendor, quelcom que es relaciona, una vegada més, amb l'extraordinària interpretació d'una Cate Blanchett que torna a demostrar per què és una de les millors actrius de la seva generació, i que sap dotar el seu personatge d'una maduresa que li insufla una vida que l'allunya de l'estereotip o la simple disfressa. 

Secundada de nou per un magnífic Geoffrey Rush i una esplèndida Samantha Morton en el paper de Maria Estuard (que aprofita al màxim l'única escena veritablement forta que li reserva el guió), i amb un Clive Owen que compleix com el pirata Walter Raleigh (en el que potser és la llicència històrica més gran de tota la cinta), Elizabeth: la Edad de Oro pot ser que no sigui un títol adequat per projectar-lo en una classe d'història; però és, per descomptat, un eficaç artefacte narratiu en el qual se'ns relata la lluita interior d'una dona a qui de vegades la corona pesa de manera insuportable. Queda en mans de l'espectador decidir amb quina carta prefereix quedar-se, i quins són els seus principals interessos.

Miguel A. Delgado_labutaca.net