SINOPSI

Leones por corderos explica la història de diversos individus en diferents situacions personals en acabar la guerra de l'Afganistan: un polític intentant teixir una de les últimes “estratègies exhaustives” al voltant d'una periodista d'una agència de notícies; un catedràtic idealista intentant convèncer un dels seus alumnes més prometedors de la necessitat de canviar el curs de la seva vida, i dos homes joves a qui la necessitat de viure una vida amb cert sentit els va portar a enrolar-se a l'exèrcit americà i a la guerra de l'Afganistan.

CRÍTICA

Al bosc muntanya de Acorralado (1982), John Rambo era perseguit per hordes d'oficials que no entenien la febre assassina del veterà del Vietnam ni els seus traumes ocasionats per l'ensorrament d'uns valors que perden la seva vigència en la guerra i que, en tornar a casa, tampoc troben ningú per restituir-los. El que Robert Redford fa amb la seva parella de soldats perduts en un cim nevat de l'Afganistan és quelcom similar: els Estats Units donen l'esquena als homes sacrificats per la seva causa, perquè els han adjudicat el seu paper de bens mentre no veuen, ni comprenen, els seus esperits de lleons. Sempre la mirada clavada en el curt termini, tant les queixes com les esperances d'aquests militars de base no tenen importància per a un govern que aparca el passat i el futur llunyà. Ni la reflexió ni la perspectiva supletòria entren en un món de poders quadriculats, armes constructives que Redford rescata de la realitat ranquejant post 11-S per aplicar-la al seu propi discurs, forçosament parcial. 

No obstant això, el director i actor no sap si tenir més fe que pessimisme, si ser més patriòtic o global. Acaba escapant-se-li l'equilibri orgànic, recolzat en una tolerància amable que no tensa el debat per impedir que peti cap corda, ni per posar les coses més fàcils al bàndol en el qual sens dubte ell es posiciona. No per casualitat s'ha reservat el paper de professor universitari ple d'experiència –recollida en les mostres fotogràfiques que adornen el seu despatx– i no el de senador republicà carregat de paraules prometedores que van tenir el seu origen en algun punt que desconeixem –també entrevist en les imatges i portades que el personatge de Meryl Streep observa durant l'absència del polític, encarnat per Tom Cruise–. Aquest enfrontament indirecte de la vellesa i la joventut es transforma en una aposta òbvia pel diàleg i l'entesa que, com revela la mateixa metodologia de la pel·lícula, en primera instància seria impossible. Redford i Cruise no coincideixen en pantalla i exposen durant una hora els seus arguments oposats: el primer creu en el respecte i la comprensió, encara que no existeixi acord, mentre que el segon enllaça els dos conceptes d'una manera que sense coincidència de parers no hi ha compassió possible. 

És lícit, doncs, matar els enemics, ja que per l'esmentada categoria deixen de ser persones. És lícit sacrificar els soldats, perquè són instruments de condol, no gent conscienciada –per això entre els plans finals de la cinta s'encadenen els monuments commemoratius amb la Casa Blanca i els anònims cementiris de caiguts en combat, ja que la política decideix què destacar i què enterrar sota làpida blanca–. Seguint aquesta estela de concatenació lògica i fatal, en el guió conflueixen tres escenaris que es corresponen amb altres tres nivells del conflicte: l'àmbit acadèmic, el que afecta la ciutadania i la seva educació amb vista a l'interior i l'exterior del país, com discuteixen el professor (Redford) i el seu alumne (Andrew Garfield). L'àmbit polític, representat en l'entrevista que mantenen senador (Cruise) i periodista (Streep), al cap i a la fi membre del quart poder, de la primera crossa de les necessitats governamentals que desitgen influir en el nivell anterior. I, finalment, el terreny militar, on es derroten les esperances dels dos primers grups, dotats d'una dialèctica que no tenen els soldats, com exposaven els eterns silencis de El cazador (1978). 

L'encert de Redford està en el fet que, malgrat el seu estil convencional de rodatge, no menys eficaç, no prejutja cap frase, acció o personatge en la narrativa ni en la correspondència del pla/contraplà. El seu coneixement cinematogràfic introdueix l'humor i la naturalitat que no hauria tingut un format televisiu, encara que la contaminació d'altres gèneres es fa notar en el breu periple dels dos soldats perduts (Michael Peña i Derek Luke), vistos d'aquesta forma borrosa i estratègica que pretén fer més real la guerra segons el model de les pantalles casolanes i internàutiques. Aquest és un problema d'estètica i de suposada credibilitat concebuda pels noticiaris que el director oposa al caràcter redemptor i combatiu de les històries paral·leles. Tot i que es desprèn cert maniqueisme d'aquesta intenció fabulosa com a mètode d'ensenyament davant d'un món depravat, no es produeix una victòria de la primera sobre el segon, sinó un pessic a la comoditat i la deixadesa, un intercanvi de les promeses per l'esforç, una derrota salvada més per l'honor d'un ideal que per l'amor cec a la pàtria.

Però, quin és aquest ideal? Identificant-se amb els personatges "bons" de la trama [...], és a dir, amb l'alumne, la periodista i els soldats, l'objectiu primordial és una presa de consciència i una obligació de coherència personal. Que existeixi valor o no per a escometre-ho és un dubte al qual Redford no pot donar resposta [...].

Almudena Muñoz Pérez_labutaca.net