SINOPSI

Inés, detectiva infiltrada entre els empleats d'una companyia multinacional, ha arribat, gràcies a la col·laboració de Manuel, al bell mig d'una intriga laboral. Però la seva investigació la col·loca davant d'una complicada decisió sentimental i ètica. Eva, que acaba de reincorporar-se després d'una baixa maternal, descobreix que la seva parella Iñaki li ha amagat alguna cosa fonamental per al futur de la seva relació. Carmen, la més experimentada de totes tres, observa i grava el naufragi conjugal de Sergio, mentre sembla no adonar-se del fracàs del seu propi matrimoni. Des de l'agència de Valbuena, per a qui treballen, aquestes tres professionals de la vigilància traspassen sovint les fronteres de la intimitat aliena, però ningú les ha preparat per enfrontar-se als seus propis secrets.

CRÍTICA

Amb la seva quarta pel·lícula, Icíar Bollaín aborda novament un retrat de dones on les figures particulars emergeixen des d'un context social actual amb el qual la directora es compromet. Repeteix l'esquema de Flores de otro mundo (1999) amb tres dones i les seves respectives històries d'amor […]. Una pel·lícula ben feta, honrada, consistent, tot i que no assoleix la rotunditat d'obra mestra del seu anterior treball, Te doy mis ojos (2003).

Que no despisti ningú el títol ni la professió de detectius privats d'Eva, Inés i Carmen. No hi ha espionatge amb glamur ni trames polítiques d'alta volada ni sofisticats sistemes d'escolta: seria molt estrany a les preocupacions de la directora qualsevol món jamesbondià , fins i tot amb matisos patriòtics. En realitat, aquestes dones podien desenvolupar qualsevol altra professió; però l'àmbit d'espionatge –encara que sigui molt casolà- va bé per aprofundir en el tema fonamental de la confiança en la parella i en qüestions veïnes com la conveniència de conèixer la veritat. […]

Les tres protagonistes i les seves dimensions familiars i professionals s'alternen i s'entrecreuen en alguns moments al llarg d'un metratge que no defalleix, tot i que l'interès és molt desigual. De vegades, hi ha personatges, seqüències, diàlegs o breus apunts que semblen més destinats a “demostrar” alguna cosa, com succeeix amb el cap de l'agència de detectius –previsiblement explotador i masclista– o amb les angoixes domèstiques d'Eva quan té al nen amb febre i ha de portar-lo a l'oficina. Per contra, la pel·lícula assoleix l'expressivitat de l'obra mestra quan aconsegueix dosificar la informació i fa de l'el·lipsi un mecanisme poètic de primer ordre, com en el ball de Carmen a Peníscola o en les paraules no dites d'Iñaki, aclaparat per la paternitat sobrevinguda.

Bollaín sap fer cinema i el seu cinema té interès fins i tot quan, com és el cas, escriu i roda una història menys ambiciosa i, sobre el paper, més fàcil. El batec de compromís amb les injustícies cap a sectors socials –la dona per ser dona, els treballadors– o amb la veritat que ha de presidir les relacions humanes i de parella són admirables, a més de respectables. Mataharis abunda en la lluita per la felicitat i l'amor dels éssers humans present en les altres pel·lícules; en particular indaga en la desconfiança com a malaltia letal de la nostra època, tant en l'àmbit social com en les relacions de parella. Fa uns quants anys ja va ser abordada, sota la forma explícita de la mentida, per la novel·la de Félix Bayón Adosados , portada al cinema per Mario Camus. Aquesta unitat en el tema que permet entrellaçar sòlidament els àmbits professional o social i familiar i de parella em sembla un dels encerts no menors de la pel·lícula, a més de constituir un tema absolutament pertinent i dotat de diverses dimensions. La desconfiança és l'arma del poderós en l'engany i l'explotació (empresaris que vigilen sindicalistes), però també és l'equivocada perspectiva d'Eva que jutja amb excessiva duresa el secret que el seu marit no s'ha atrevit a confessar-li. Com en el cas del client de Carmen, la desconfiança pot estar molt justificada, encara que la solució de descobrir la veritat potser no sigui la millor.

L'espionatge es presenta –amb l'excepció del cas de l'ancià que interpreta Florentino Soria– com la solució del conflicte generat per la desconfiança, però el coneixement aconseguit mai proporciona satisfaccions, com veiem per la dona que comprova la infidelitat del seu marit o la mateixa Eva que segueix Iñaki fins a Saragossa. Fins i tot la vigilància pot portar a posar en crisi la professionalitat de l'espia que es veu implicada tant en la dimensió sentimental, enamorant-se de la seva víctima, com en l'eticociutadana, participant de les opcions dels vigilats en detriment de les dels clients de l'agència. Darrere de l'espionatge hi ha la desconfiança i, en últim extrem, la incomunicació i la soledat. Carmen podia preguntar al seu marit o intentar descobrir per què està tan absort amb el seu treball o ha estat incapaç d'avisar-la que la filla comuna no hi aniria el cap de setmana; però Carmen ha vist i sentit prou per saber que hi ha un punt sense retorn en el qual serveix de molt poc trobar les raons immediates als comportaments.

Al final, Mataharis és una pel·lícula ben feta, que es veu molt de gust, ens tracta com a adults en les seves reflexions i aborda qüestions pertinents sobre la societat actual, tot i que no hi hagi gaire novetat. La perspectiva de la directora és progressista i feminista sense demagògia. En un panorama del cinema espanyol temptat de fugir de la realitat no està gens malament que s'estrenin obres com aquesta.

J.L. Sánchez Noriega_cineparaleer.com