SINOPSI

Narra la història de Will Stanton, un jove que descobreix que ell és l'últim d'un grup de guerrers que han dedicat la seva vida a lluitar contra les forces de la Foscor. Viatjant a través del temps, Will descobreix una sèrie de pistes que el porten a un enfrontament amb forces d'un poder inimaginable. Amb la Foscor ressorgint, el futur del món és a les seves mans.

CRÍTICA

La literatura fantàstica s'està convertint, cada vegada més, en una font inesgotable d'inspiració per a les produccions comercials destinades a un públic infantil i juvenil. Amb la milionària saga de Harry Potter per bandera, la viabilitat econòmica de traslladar a la gran pantalla famoses novel·les de gènere està més que demostrada, i ja se sap: quan Hollywood troba un mina, l'esprem fins a límits insospitats. Las crónicas de Narnia: el león, la bruja i el armario (Andrew Adamson, 2005), Un puente hacia Terabithia (Gabor Csupo, 2007) o l'encara inèdita La brújula dorada (Chris Weitz, 2007) són les mostres més recents de la invasió de móns imaginaris que ens bombardeja insistentment. 

Los seis signos de la luz pren com a punt de partida la sèrie de llibres de Susan Cooper, per presentar-nos la història de Will (Alexander Ludwig), a la vida del qual arribem en aquest complicat moment que és per a qualsevol la pubertat. Hormones, noies, les burles dels germans grans… un inesperat i conflictiu cúmul de canvis insospitats, difícils d'encaixar. No obstant això, la seva adolescència és diferent de la de la resta: pertany, encara que ell no ho sap, a una estirp de guerrers a les mans dels quals hi ha el destí de l'eterna batalla entre la Llum i la Foscor. Amb l'ajuda de Merriman (Ian McShane), la senyora Greythorne (Frances Conroy), Dawson (James Cosmo) i George (Jim Piddock), farà front a l'amenaça del Genet (Christopher Eccleston), en aquesta història d'aventures per a tota la família que incorpora el clàssic missatge sobre l'amistat i la superació personal. La principal virtut de la pel·lícula és l'encertada dosificació dels esdeveniments; la narració és plena d'acció, batalles i persecucions, però no es presenten de manera atropellada, tenint en compte que la durada de la projecció és ajustada –amb prou feines noranta minuts–. Després d'un pròleg veloç, en el qual coneixem els personatges principals i intuïm un episodi tràgic en el seu passat, el metratge agafa velocitat per no aturar-se mai, en un espectacle que farà les delícies d'una platea adolescent que no tindrà problemes per identificar-se amb el protagonista, un resolt Alexander Ludwig que firma el seu primer paper important sense por, tenint en compte que l'escàs desenvolupament del personatge no és responsabilitat seva. 

L'enfocament no s'escapa dels paràmetres d'una producció per a tots els públics, però, no obstant això, aporta detalls que fan agradable veure-la per a una audiència més àmplia. David L. Cunningham orquestra les seqüències d'acció amb força habilitat tot i ser, de vegades, una mica ximples, recolzat en uns espectaculars efectes CGI que envolten a la perfecció les aparicions de l'inquietant dolent o la que és, sens dubte, la millor escena de la pel·lícula, el fosc interrogatori al centre comercial; petits gestos de complicitat invisibles per als púbers –la suggerida violació sobtadament interrompuda per Will en la batalla medieval– i un protagonista conscient del surrealisme de la situació –“salvar el món? si ni tan sols sé com parlar amb una noia!”– contribueixen a fer que la recerca dels signes resulti amena i més coherent que altres productes d'aquest tipus. Curiosa és també la facilitat de l'equip per presentar-ho tot sense que aparegui ni una sola gota de sang, aconseguint que gairebé no es trobi a faltar. El conjunt resulta una mica fred i mecànic en alguns moments, tot i que no entela gaire aquest producte de consum ràpid, que estratègicament arriba a les sales espanyoles un parell de mesos abans que la més publicitada La brújula dorada . El repartiment es beneficia de la participació d'un magnètic Ian McShane, convertit en una mena de pare alternatiu per al trasbalsat noi; James Cosmo demostra que la seva imponent presència també pot resultar entranyable, mentre que Christopher Eccleston s'emporta el millor de la funció, i resulta hilarant o “temible” en el seu doble paper. Una pregunta queda en l'aire: el director pretén presentar el Genet com una subtil metàfora sobre el canvi climàtic? 

Inevitable, tot i que inútil, és tancar aquest comentari amb l'enèsima estrebada d'orelles als responsables d'adaptar els títols al nostre país, ja que Los seis signos de la luz resulta una mica enganyós perquè aparenta dirigir-se a una audiència més infantil que la que realment busca l'adveniment de la foscor a la qual fa referència la denominació original. Però ja se sap…

José Arce_labutaca.net