SIETE MESAS (DE BILLAR FRANCÉS)

Direcció_ Gracia Querejeta  País_ Espanya  Any_ 2007  Durada_ 113 min  Gènere_ drama  Intèrprets_ Maribel Verdú (Ángela), Blanca Portillo (Charo), Jesús Castejón (Antonio), Víctor Valdivia (Guille), Enrique Villén (Tuerto) Guió_ David Planell i Gracia Querejeta  Música_ Pascal Gaigne  Fotografia_ Ángel Iguácel  Estrena a Espanya_ 5/10/2007
Edat: TP

SINOPSI

Ángela i el seu fill Guille viatgen a la gran ciutat davant la sobtada malaltia de Leo, pare d'ella i avi del noi. Quan arriben, poc després de la calorosa albada d'un dia d'estiu, Leo acaba de morir. És Charo, amant del difunt, la que posa Ángela al corrent de la ruïna del negoci patern: un local en el qual s'alineen set taules de billar francès i que, amb el pas dels anys, han anat perdent llustre, clientela i diners. Per a Charo, l'única solució davant el deute és vendre. Poc després, com si el destí vingués a confirmar que les desgràcies arriben de tres en tres, Ángela té notícia que el seu marit ha desaparegut en fosques circumstàncies. A partir d'aquesta dolorosa realitat, Ángela s'obstina a tirar endavant i reconstruir la seva vida. I el primer que decideix és utilitzar els seus estalvis per tornar a engegar el vell local.

CRÍTICA

Ja en la seva anterior pel·lícula, Héctor , Gracia Querejeta va construir una història que tenia similituds amb la de Siete mesas (de billar francés) : un escenari situat en un barri popular de Madrid, uns personatges desarrelats a la recerca del seu lloc, i un guió en el qual els diàlegs i les situacions aixecaven una bastida que pretenia construir una xarxa de relacions entre els protagonistes que feia avançar la pel·lícula. No obstant això, aquella cinta, tot i que amb moments esplèndids, presentava algunes arítmies i indecisions que impedien que arribés a funcionar plenament. 

Vista des de la distància, Héctor sembla gairebé un assaig del que seria el següent llargmetratge de la seva directora, el que ara ens ocupa; perquè fa la sensació que, en els tres anys transcorreguts, Gracia Querejeta ha fet passos de gegant cap a la maduresa cinematogràfica, regalant-nos amb Siete mesas (de billar francés) una cinta esplèndida, amb totes les virtuts de la seva anterior obra però en la qual han desaparegut tots els llastos, fet que permet que aquelles brillin en tota la seva esplendor dins d'una pel·lícula que funciona a la perfecció, com un ajustat mecanisme de rellotgeria que en cap moment grinyola. 

El fet més curiós és que, per a això, ha agafat un esquema típicament nord-americà en el qual ens narra la història d'un grapat de personatges (especialment la filla i l'amant d'un home mort de sobte, autèntic protagonista a l'ombra que va marcar les vides de gairebé tots els que desfilen per la pantalla, i que anem coneixent a través d'aquests) que, en un moment d'autèntic naufragi vital, s'aferren a un aparent impossible que és tornar a aixecar i tirar endavant els billars que tenia el difunt, un negoci que remet a una altra època ja perduda i que sembla ja no tenir lloc en l'era de les Playstation i l'entreteniment domèstic i solitari. Si a més hi afegim l'ingredient que per fer tot això es necessita aixecar un equip per competir a la lliga nacional, ja hem seguit al peu de la lletra el que diu el llibre d'estil d'una història d'aquest tipus a la manera de Hollywood. 

Però, com no podia ser de cap altra manera, Gracia Querejeta porta l'esquema al seu propi terreny, perquè el billar (del qual veiem tan sols el just perquè la història sigui creïble i pugui avançar) és tan sols l'excusa perquè es desencadenin els conflictes, els acords, les distàncies, els patiments i les alegries que van passant d'un personatge a un altre, en una espècie d'escacs vital que atrapa des de la primera escena i no t'abandona fins al final. Perquè si hi ha una paraula que defineix a la perfecció tot el que veiem desfilar davant els nostres ulls és la de veritat , un substantiu que sembla haver-se convertit en adjectiu adherit a cada detall d'aquesta superba pel·lícula: veritat en la interpretació dels actors (des d'unes meravelloses Maribel Verdú i Blanca Portillo fins a l'últim dels homes que passen pels billars); veritat als escenaris; veritat en una vida de barri que s'allunya de la poca credibilitat que transmeten altres cintes ambientades, suposadament, en indrets “populars”; veritat en els conflictes, en les reaccions, en els sentiments; una cinta que commou, doncs, perquè entre els seus plecs bateguen les misèries, les derrotes i els tripijocs que ens puntuen la vida, i es van desplegant davant els nostres ulls amb tota naturalitat. 

Tenim sort: quan tant es parla de la crisi del cinema espanyol, les últimes setmanes ens han demostrat que continua havent-hi esperança. I han hagut de ser dues dones, Icíar Bollaín i Gracia Querejeta, les que han fet recordar-nos que mai el cinema és més gran que quan ens parla de nosaltres mateixos a través de qualsevol de les múltiples formes com la vida s'encarna en la pantalla. Per descomptat, elles n'han sabut trobar dues; ja estem esperant amb ànsia els seus següents títols. 
Miguel Á. Delgado_labutaca.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com