SINOPSI

Juan i Pedro es coneixen en un tràiler ple d'immigrants mexicans il·legals que van a Nova York. Pedro ensenya a Juan una carta segellada que la seva difunta mare li va donar abans de morir perquè trobés el pare que mai va conèixer. Explica al seu nou amic que Diego –així s'anomena el seu pare– va marxar fa molt a Nova York i que s'ha convertit en el ric propietari d'un restaurant. Pedro es desperta al camió que els ha portat a Brooklyn. No queda ningú; el seu equipatge i la carta amb la direcció del seu pare han desaparegut. Mentrestant, Juan truca a la porta de Diego amb la carta, fent-se passar per Pedro, el seu fill.

CRÍTICA

El fenomen cada cop més estès de l'emigració està subministrant arguments a nombrosos cineastes des de fa ja unes quantes dècades. L'ingrés clandestí d'hispans als Estats Units és un subgènere amb trets propis que de vegades ha arribat a denominar-se –impròpiament– cinema chicano . Christopher Zalla, debutant en la direcció, intenta aportar un punt de relativa originalitat a aquesta temàtica. 

La història té un contingut aspre, sense complaences. Es desenvolupa en la seva major part a Nova York, en un Brooklyn fosc i brut, amb una atmosfera llardosa i enganxosa que arriba a sentir-se gairebé físicament, i que aclapara no només els personatges sinó també els espectadors. 

Un grup molt nombrós de mexicans passen la frontera per Tijuana amagats en un tràiler on s'amunteguen com si fossin bèsties. És un llarg recorregut en circumstàncies precàries fins a Nova York. […] 

El desenllaç no llança cap llum d'esperança sobre uns personatges que podrien pertànyer per la seva mesquinesa militant a algunes de les més negres històries relatades per Von Stroheim. Egoisme, avarícia, degradació, violència, desocupació, luxúria... accentuen la foscor moral dels protagonistes entre els quals Pedro és una excepció, però tan sols a mitges. Som, doncs, davant un retrat pretesament realista (a l'estil de Zola) de la condició humana –envilida– dels més pobres, no certament per ser-ho sinó per culpa d'una societat que els ha convertit en veritables pàries. 

El que té de pitjor el film és precisament la història, previsible i amb uns personatges d'escassa consistència, mal dibuixats, a punt de caure en el més pur tòpic (la vagabunda drogoaddicta, els empleats del restaurant, etc.). No obstant això, el més interessant de Padre nuestro és, amb molt, aquesta lúgubre i desolada atmosfera d'un Brooklyn que no és avantsala de l'infern sinó el mateix avern. La imatge, per una vegada, és més poderosa que la narració en si mateixa. I certament fa por pensar que aquesta és la meta, el “dorado” al qual aspiren tantes persones que emigren a la costa Est a la recerca d'un somni que acostuma a quedar-se en malson. 

Desigual, doncs, però interessant òpera prima que permet confiar a esperar obres posteriors d'aquest debutant, que dóna mostra fefaent de la seva creativitat i força visual, quelcom rar avui, que gairebé tothom prefereix que la inventiva sigui cosa de la gent dels efectes especials. A destacar, amb excel·lent, la fotografia d'Igor Martinovic, realment singular.

Ángel A. Pérez Gómez_cineparaleer.com