SINOPSI

Tracy Turnblad, una noia gran amb un gran pentinat i un cor encara més gran, té una passió: ballar. El seu somni és aparèixer a El Show de Corny Collins , el programa de ball televisat més cobejat de Baltimore. Tracy sembla perfecta per al programa, si no fos per un problema no tan petit: no hi cap. La seva figura generosa sempre l'ha apartat dels grups de moda, cosa que li recorda contínuament la seva excessivament protectora mare, Edna. Però això no deté Tracy, perquè si hi ha alguna cosa que aquesta gran noia sap, és que ella va néixer per ballar. Després de captivar Corny Collins amb la seva interpretació, Tracy es guanya un lloc en l'espectacle i es converteix immediatament en una sensació a la televisió, per a gran dolor de la princesa regnant del xou, Amber Von Tussle, i de la seva mare, Velma.

CRÍTICA

A aquestes alçades, ja no resulta xocant que un film es converteixi en un musical de Broadway i que, amb posterioritat, aquest sigui traslladat a la gran pantalla (aquest és el cas de la fallida Los productores (The producers) ). No obstant això, sí que causa sorpresa que un realitzador tan mediocre com Adam Shankman –autor d'"agudeses" de la talla de Doce fuera de casa , Un canguro superduro , Se montó la gorda i Planes de boda – per fi sigui capaç de tirar endavant el que en termes generals es podria considerar com una bona pel·lícula. El motiu que això sigui així és pel fet que aquest cineasta és un expert coreògraf i ballarí, per això en aquesta ocasió vingui que ni pintada la famosa dita de “no et fiquis allà on no et demanen” (si s'ho hagués aplicat abans, segur que molts hauríem descobert el seu vertader talent temps enrere i, de passada, ens hauríem estalviat hores de patiment amb les avorrides comèdies que ha dirigit en l'últim lustre). […]

La cinta té una arrencada magnífica, ens mostra un número musical hilarant i prometedor en el qual la protagonista ens dóna la benvinguda a Baltimore, la ciutat on resideix. Aquesta sana jovialitat es repeteix cada vegada que Tracy exterioritza els seus sentiments per mitjà d'alguna cançó, instants en els quals és difícil que a l'espectador no se li escapin uns quants somriures de complicitat. És una llàstima que aquestes petites gemmes no es dosifiquin millor al llarg del film, de manera que el desenvolupament de Hairspray no és tot el regular que hauria de ser, quelcom que condiciona una proposta que, en tot cas, resulta molt recomanable. 

Respecte al contingut social de la pel·lícula, es troba a faltar més sarcasme en referir-se a un tema com el de la discriminació, tant la racial com la que pateixen aquells membres d'una comunitat que no se sotmeten a les regles que aquesta els imposa, bé siguin estètiques o de comportament. Això no impedeix que l'alegria, el colorit i un contagiós optimisme vital s'apoderin en tot moment d'una obra que a més ens enlluerna amb el seu fabulós disseny de producció i ens enganxa amb les encomanadisses cançons compostes per Marc Shaiman i Scott Wittman, algunes d'elles escrites expressament per a aquesta cinta. 

Molt s'ha parlat de l'actuació de John Travolta a Hairspray , però, per ser sincer, el seu paper dista de ser el principal del relat i són altres integrants de l'elenc els que brillen amb una força inusitada. No em refereixo ja a una estupenda Michelle Pfeiffer, que resol brillantment el seu rol de pèrfida manipuladora, sinó fins i tot als intèrprets més joves del film, com ara Nikki Blonsky, Zac Efron, Amanda Bynes i Elijah Kelley, probablement les veritables estrelles d'aquest graciós musical. La tasca de Christopher Walken i fins i tot la de James Marsden poden qualificar-se de meritòries, sense oblidar-nos del fantàstic treball de Queen Latifah i Allison Janney, l'inoblidable C. J. de El ala Oeste de la Casa Blanca . 

Joaquín R. Fernández_labutaca.net