CUATRO MINUTOS

Títol original_ Vier minuten  Direcció i guió_ Chris Kraus  País_ Alemanya  Any_ 2006 
Durada_ 113 min  Gènere_ drama  Intèrprets_ Monica Bleibtreu (Traude Krüger), Hannah Herzsprung (Jenny Von Loeben), Sven Pippig (Mütze), Richy Müller (Kowalski), Jasmin Tabatabai (Ayse), Stefan Kurt (Meyerbeer), Vadim Glowna (Gerhard Von Loeben), Nadja Uhl (Nadine Hoffmann), Peter Davor (Wahrig), Kathrin Kestler (Hannah)  Música_ Annette Focks  Fotografia_ Judith Kaufmann  Estrena a Alemanya_ 1/2/2007  Estrena a Espanya_ 20/7/2007

Sinopsi

Traude Krüger, una anciana pianista que dóna classes de música en una presó alemanya, descobreix el talent d'una jove i conflictiva presa, Jenny, de 21 anys, i decideix presentar-la a un concurs musical per a joves intèrprets. Les dues dones, absolutament oposades en aparença, es veuran obligades a treballar en equip i a aprendre a conèixer-se i respectar-se...

Crítica

Que el piano és un bonic instrument musical ho pot percebre qualsevol que tingui una mínima sensibilitat estètica; que manejades per dits virtuosos les seves tecles blanc-i-negres poden extreure els més bells efectes sonors, és també quelcom que embriagarà l'ànima d'esperits cultivats. El que deu ser més complicat és entreveure en el piano i en els seus intèrprets una autèntica font de creació d'històries dramàtiques. A l'arxifamosa de Jane Campion, s'han afegit aquest any dues pel·lícules amb una medul·la narrativa que parteix de la capacitat per tocar aquest instrument, com a metàfora de la realització personal. Després de l'estrena de la francesa La última nota , va arribar a les pantalles espanyoles Cuatro minutos , un altre dels grans èxits del cinema alemany d'enguany. La última nota (la crítica de la qual es va publicar a Cine para leer , 2007 Gener-Juny) narra la implacable venjança que es pren una jove que va veure truncada la seva carrera musical contra la pianista que la va fer suspendre el seu examen quan tenia deu anys. Cuatro minutos pot llegir-se com una mera història carcerària, trufada de desig lèsbic, entre una octogenària professora de piano entestada que una presa redimeixi la seva condició d'assassina gràcies a la seva genial interpretació al piano. Però, possiblement, l'èxit d'aquesta pel·lícula a Alemanya té més a veure amb l'apel·lació a l'inconscient col·lectiu que pot extreure's de la lectura sociopolítica, molt més rica i enrevessada que la sola percepció del melodrama penitenciari: la genialitat i la capacitat creativa no són res sense la disciplina, el sacrifici i l'esforç continu; la innocència tacada genera violència; l'art no ha de reverenciar el poder excepte a través de la ironia. En fi, com un exercici d'expurgació en el qual amb quatre minuts n'hi ha prou perquè aflori la genialitat de l'autèntic artista. 

El guionista i director Chris Kraus ha plantejat Cuatro minutos com una intensa pel·lícula de personatges amb dues protagonistes forts: Traude Krüger, una octogenària professora de piano, amb tèrbol passat de lesbianisme i col·laboració amb els nazis, i Jenny von Loebe, una noia rebel de vint anys que és a la presó per assassinat; va ser una precoç pianista que guanyava premis fins que es va afartar i va decidir que es retirava, després d'això va patir vexacions sexuals per part del seu pare, que negocia amb la veterana professora perquè presenti la seva filla en un concurs de joves promeses. Al seu voltant apareixen com a tòpics arquetips el funcionari sever amb qui ha de bregar l'anciana, el funcionari ximplet que acaba malparat, la presa que no pararà fins a maltractar la jove pianista. Els passatges dels secundaris funcionen gairebé a manera de transició, ja que tota la trama està filada al voltant de la confrontació entre les dues personalitats contraposades. El guió és truculent, estrident com correspon al gènere carcerari, però la realització tracta amb pudor i sense exhibicionisme els aspectes més delicats del passat nazi, l'amor lèsbic i la violència carcerària. 

Amb una posada en escena tan nerviosa com la dels videoclips, i la utilització de fort contrast fotogràfic des del clarobscur sobreimpressionat fins al negre més absolut, és tan postmoderna com per no deixar la càmera quieta amb moviments capritxosos, enquadraments i angles televisius; i per utilitzar l'alteració del temps al començament de la pel·lícula de manera tan gratuïta com confusa. Kraus ha construït un film molt sensitiu i expressionista, li interessa més la sensació que provoca la representació dels rols, que el relat narratiu de dues personalitats enfrontades. La majoria de les seqüències estan construïdes amb efectisme creixent per desembocar en un clímax desagradable. De manera que s'afronta la següent amb la prevenció de qui es pregunta sobre què vindrà després. Davant tanta descàrrega d'adrenalina, el cos i la ment es queden amb la cara llarga pensant que aquest melodrama amb ínfules polítiques, en realitat es podria narrar sense tanta pirotècnia efectista. Per descomptat, les interpretacions de Monica Bleibtreu, com la viciada professora, i de Hannah Herzsprung, com la indòmita pianista, són de les que guanyen premis i romanen a la retina. 

Fernando Bejarano_cineparaleer.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com