2 DÍAS EN PARÍS

Títol original_ Deux jours à Paris  Direcció i guió_ Julie Delpy  Països_ França i Alemanya  Any_ 2007  Durada_ 94 min  Gènere_ comèdia dramàtica  Intèrprets_ Adam Goldberg (Jack), Julie Delpy (Marion), Daniel Brühl (Lukas), Marie Pillet (Anna), Albert Delpy (Jeannot), Alexia Landeau (Rose), Adan Jodorowsky (Mathieu), Alex Nahon (Manu), Vanessa Seward (Vanessa)  Música_ Julie Delpy  Fotografia_ Lubomir Bakchev  Estrena a França_ 11/7/2007  Estrena a Espanya_ 10/8/2007

Sinopsi

2 días en París segueix la història d'una parella en viatge d'amor per Venècia en un intent de tornar a infondre romanticisme a la seva relació, però el viatge no ha tingut l'efecte desitjat. Tenen totes les seves esperances posades a París. Ella francesa i ell americà, acaben passant dos dies inoblidables a París, on les trobades amb familiars i amics reflecteixen múltiples malentesos i diferències d'opinió.

Crítica

El primer llargmetratge com a directora de Julie Delpy demostra que haver treballat com a actriu en pel·lícules d'alguns dels directors més interessants dels últims vint anys no ha estat per a ella en va. Com tampoc haver-se atrevit amb la difícil tasca de guionista, per la qual fins i tot va obtenir una nominació a l'Oscar per la seva participació en el guió de Antes del atardecer , de Richard Linklater. Potser per això, 2 días en París és una cinta ben construïda, amb la dificultat afegida de basar-se, gairebé en exclusiva, en les (interminables) converses d'una parella (francesa ella, nord-americà ell), durant una estada llampec de quaranta-vuit hores a la capital francesa. Un temps més que suficient perquè sorgeixin els conflictes personals, emocionals, sexuals i culturals, simples encarnacions, ens ve a dir el film, d'una única i congeladora certesa: que, en el fons, mai arribem a conèixer prou la persona que dorm al nostre costat. 

I per demostrar-ho, Julie Delpy beu directament de les fonts, no només de la de Woody Allen (potser la influència més recognoscible pel fet de ser, a més, la més fàcilment identificable), sinó en la d'una cinematografia europea la bandera de la qual seria l'obra de Rohmer i la seva exploració del que de veritat s'oculta darrere de l'aparent intel·lectualitat de la culta burgesia artística francesa, i que sembla divergir cada vegada més (o almenys això ens suggereix la cinta a través dels diàlegs dels taxistes, aquí autèntics portaveus dels corrents ocults que van foradant el subsòl de l'admirat model gal) de les veritables preocupacions que aguaiten una societat plena de contradiccions. 

El problema és que, malgrat la seva agilitat i de la seva durada raonable, el llargmetratge acaba pesant. Si a Amadeus un personatge afirmava que el sentit humà era capaç d'assimilar un nombre limitat de notes musicals, quelcom similar hauríem de dir de 2 días en París , una pel·lícula en la qual l'excés de diàlegs, i l'esforç massa ostensible, a vegades, de la Delpy guionista per semblar ocurrent o brillant, acaben passant factura. Especialment en el tram final, quan la narració obre el focus per integrar els bastant carregosos amics de Marion (el personatge interpretat per la directora) i l'improbable personatge a càrrec de Daniel Brühl, que li fa perdre una eficàcia que, fins aquell moment, era el seu tret més distintiu. 

No obstant això, aquestes petites tares no resten mèrits a una òpera prima provada i ben equilibrada entre les seves intencions i els seus resultats. En general bastant àgil, i amb unes bones interpretacions de tot el repartiment (des dels protagonistes, amb un Adam Goldberg que ofereix l'adequat contrapunt racional a la seva parella, una mica procliu a la dispersió, fins als pares, la germana i el grup d'amics de Marion), ofereix a més, en general, un còctel ben dosificat que, com els seus referents, no dubta a utilitzar el to de comèdia lleugera per tractar un tema que també podria haver donat material per a un drama, i que integra en el seu metratge suficients dosis d'humor, crítica, converses intel·lectuals i dosi romàntica com per mantenir l'interès (per no parlar, per descomptat, del també tradicional cant a París, ciutat convertida ja en tota una categoria cinematogràfica). 

Una pel·lícula que poc aporta al que ja van oferir aquelles que es compten entre els seus models, però que demostra que la Delpy pot créixer com a directora: sap espavilar-se i té un bon sentit de la proporció. Si confirma aquest talent quan dirigeixi una nova cinta, i és capaç de donar-li un segell més personal, podríem estar parlant d'una nova i interessant autora. I això, no hi ha dubte, per als cinèfils és sempre la millor de les notícies. 

Miguel Á. Delgado_labutaca.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com