Sinopsi

En només un dia, a Luis l'abandonen totes les dones de la seva vida: la seva dona decideix retirar-se a un centre budista perquè està farta que no se la valori; la seva filla surt darrere del seu enamorat per comprovar que estima un altre, i la seva mare, que és l'amant secreta del seu sogre, s'escapa amb uns okupes . A Luis no li queda res més que intentar trobar-les, i per això contracta Manolete, un personatge tan original en els seus mètodes com perspicaç.

Crítica

Realment som davant una au rara (o insecte, si ens atenim al títol de la pel·lícula...): vet aquí un film andalús, de tall musical, dirigit per l'antic cantant solista de la banda No me Pises que Llevo Chanclas, grup originari de la localitat sevillana de Los Palacios que fa una desena llarga d'anys va posar de moda unes quantes cançons, i segurament que la més celebrada és ¿Y tú de quién eres? , amb la qual van inventar el que es va anomenar agropó , antecedent obvi de l' Opá del Koala. Esgotada aquella història de la cançó agrària en clau d'humor, Álvaro Begines, que és el solista en qüestió, va estudiar cinema a la famosa escola de San Antonio de los Baños, a Cuba (sí, sí, la mateixa en què es va graduar Benito Zambrano, curiosament mig paisà seu: entre Lebrija i Los Palacios hi deu haver trenta quilòmetres més o menys...), ha rodat uns quants curts i s'ha llançat a la direcció del seu primer llarg. ¿Por qué se frotan las patitas? és també una raresa com a pel·lícula: de tall musical, explica una història amb un home a qui abandonen el mateix dia les seves tres dones: la seva mare, famosa cantaora flamenca, a qui té intenció d'ingressar en un asil; la seva dona, que està dels nervis per ser el pal de fregar de la casa; la seva filla, embarassada de l'home que creu estimar, tot i que s'equivoca. A més hi haurà un idil·li entre els consogres, un detectiu amb perruquí i divertit parlar papissot, i la "calenta" del poble, per a l'ocasió Ana Wagener.  

És evident que l' opera prima de Begines té molts defectes: encartonament en la direcció, pesadesa narrativa, falta de ritme, actors que campen lliurement... Però també ho és que la seva voluntat és decididament simpàtica: arriscada, en atrevir-se a fer un musical aflamencat, amb okupes , velles cantaoras , dones a la vora d'un atac de nervis i un detectiu graciós que és, segurament, la troballa més gran (i a la vegada el disbarat més gran...) de la pel·lícula. Busca presentar alguns dels problemes de la família moderna (la gent gran i la seva integració dins del nucli familiar; les tasques domèstiques i la seva complicada resolució; els fills, sempre els fills), amb afegits nous com el fenomen okupa . Ho fa amb desimboltura, amb una falta de vergonya realment admirable en la seva inconsciència. Obre, a més, un filó, el del musical flamenc, que hauria de ser trepitjat per altres cineastes: si es poden fer musicals prenent elements del pop ( Hoy no me puedo levantar , Mamma mia ), de l'òpera i la música clàssica ( El fantasma de la Ópera ) i de la cançó lleugera ( El otro lado de la cama i la seva seqüela Los dos lados de la cama ), per què no del flamenc? Vet aquí una temàtica plenament andalusa (amb permís d'extremenys, murcians i fins i tot xarnegos catalans) en la qual es poden desenvolupar innombrables temes.  

Admirable l'esforç de Lola Herrera per parlar amb un accent andalús al qual no es pot reprotxar res. Llàstima que Begines tingui encara moltes coses per aprendre quant a la direcció d'actors, perquè fins i tot la gran Lola està una mica despistada en el seu personatge. També és una pena que els autors no s'hagin atrevit a interpretar ells mateixos (com en l'esmentada El otro lado... ) els temes musicals, i hagin optat per uns playbacks més aviat impossibles: vegeu, per exemple, l'estupenda Lola Herrera intentant encaixar sense gaire èxit la veu poderosa i lliure de Carmen Linares.  

El que s'ha dit dit: Begines promet, i en el musical flamenc hi ha una font inesgotable on beure: tant de bo no s'esgoti abans de començar... 

E. Colmena - criticalia.com