LADRONES

Fitxa tècnica

Direcció: Jaime Marques Olarreaga 
País: Espanya 
Any: 2007 
Durada: 105 min 
Gènere: drama
Guió: Jaime Marques Olarreaga i Juan Ibáñez; basat en un argument de Jaime Marques Olarreaga i Enrique López Lavigne 
Producció: José Ibáñez i Antonio P. Pérez 
Música: Federico Jusid 
Fotografia: David Azcano 
Muntatge: Iván Aledo 
Direcció artística: Juan Botella 
Vestuari: Fernando García 

Fitxa artística

Juan José Ballesta (Alex),
María Valverde (Sara),
Patrick Bauchau (antiquari),
María Ballesteros (mare),
Carlos Kaniowsky (perruquer),
Christian Sampedro (aprenent)

Sinopsi

Acabat de sortir de l'orfenat, Alex intenta trobar el seu lloc al món. Però és només qüestió de dies que el jove cedeixi a la temptació del robatori, que la seva mare li va ensenyar abans de desaparèixer per sempre. Sara és una lladregota ocasional, una universitària feliç. El dia que es coneixen, el lladre li fa una proposta delirant: robar junts, dividir guanys. Però l'aparent pacte professional amaga una atracció mútua, més forta que les diferències que separen els dos móns dels nostres protagonistes.

Crítica

El nou segle ens està portant un bon grapat de cineastes espanyols amb una mirada personal i que no renuncien al compromís amb una societat que els decep. A Jaime Rosales ( La soledad ), Félix Viscarret ( Bajo las estrellas ) o Javier Rebollo ( Lo que sé de Lola ), se'ls uneix ara –entre d'altres– Jaime Marques Olarreaga amb una opera prima que respira sensibilitat i emoció, profunditat i dramatisme. És la història de dos joves lladres de poca volada, immersos en un entorn de supervivència o de superficialitat però també en un món que reclama afecte i que lluita per fugir de la soledat.

[...] I tot això perquè la pel·lícula va més de robatori d'afectes que de carteres. El que Alex i Sara no tenen és algú que els estimi i que satisfaci la seva necessitat d'afecte. Certament, Sara té de tot..., però sembla que li falta alguna cosa, que la seva mare “compleix” i que el seu xicot és un superficial sense gràcia ni personalitat. En canvi, Alex no té res i només vol trobar la seva mare perduda, refer la seva vida suspesa en el temps. Per això, quan aquestes dues ànimes en pena es coneixen al supermercat sorgeix entre ells una connexió que va més enllà de l'atracció o de l'ajuda en el furt i el repartiment de beneficis. I per això l'escena del primer furt a l'autobús suposa tota una declaració d'amor, tan delicada i subtil com bonica i profunda: sense paraules, només amb un fregament a través de la cartera que es traspassen, Alex llança un crit d'auxili que obté resposta favorable malgrat la resistència inicial. Amor naixent que quedarà segellat amb un altre furt de cartera a l'hotel per evidenciar que la seva relació no es redueix al conjuntural “èxit laboral” ni en depèn. 

Marques desenvolupa una narrativa d'estructura circular centrada en la construcció dels dos personatges principals. No li interessen ni famílies ni amics ni bandes, només la parella de lladres perduts en un entorn gèlid i aliè –com aquest maniquí amb què assaja Alex–, que queda magistralment recollit amb una fotografia de llums blanques o blaves però sempre freda, que sovint prescindeix de la profunditat de camp per aïllar-los al seu món d'acostament mutu. La relació entre ells està molt aconseguida, amb una excel·lent planificació on la imatge cobra una enorme força visual i que busca els primers plans que expressin emoció interior, i amb un muntatge ajustat que permet a la càmera penetrar en la seva ànima a través d'unes intenses mirades que no amaguen el seu afecte i sintonia, entre el somieig de l'enamorat i la cruesa de la soledat, amb una foto fixa molt acurada que recull el millor d'aquests dos joves i prometedors actors. Tant la frescor i espontaneïtat de Juan José Ballesta com el gest picardiós i seductor de María Valverde queden plasmats en plans d'alta qualitat estètica i formal. La seva interpretació gestual i de moviments està per damunt de la seva dicció, i només resta esperar que demostrin aquest nivell en papers amb registres diferents del de noi de barri o del de noia ingènua que es deixa mirar. 

Una història amb pròleg i epíleg tractats amb una llum extremadament freda i fotografia de gra gruixut per retrotreure's a la infància d'Alex i al seu distanciament maternal, i així donar sentit a tota la cinta. Certament, aquests “afegits” topen amb el nucli de la cinta pel seu aire abstracte i futurista, però també encaixen perfectament amb una estètica molt cuidada, on la posada en escena i el muntatge serveixen per a la contemplació d'uns personatges tractats amb respecte i delicadesa, víctimes d'una societat abandonada a l'individualisme i al consumisme, i exposats a un fatalisme dolorós que recorda l'impossible idil·li recollit per Godard a Al final de la escapada . També són evidents les referències a Robert Bresson i Pickpocket , amb alguns plans de robatoris de carteres o un muntatge que va mostrant els objectes sostrets amb un àgil sentit narratiu. Entre els molts recursos utilitzats, la música també encerta a transmetre tant la modernitat d'aquests joves inadaptats, com la lírica i sentiment que sorgeix entre ells, gràcies a una banda sonora instrumental, melòdica o coral, segons el moment. Més dubtosos, per fàcils i excessius en el seu intent de generar complaença en l'espectador –encara que d'indubtable eficàcia–, són els alentiments amb què la càmera s'adelita a recollir les mirades que Alex i Sara es dirigeixen una vegada i una altra, mentre se segueixen o s'esquiven d'una manera tan romàntica com una mica embafadora. 

Cinema elegant que sap evitar la grolleria i la sordidesa a la vegada que arriba al romanticisme i intimisme. Cinema formalista en la seva construcció i amb profunditat poètica i intel·ligència en el seu desenvolupament, on les mirades i els silencis valen més que els diàlegs, i on tot resta al servei d'una parella d'enamorats que roben carteres, cors i fins la pròpia vida. Estem segurs que, amb pel·lícules com aquesta, que encerten a unir emoció, intel·ligència i a comunicar-se amb l'espectador, no farien falta quotes de pantalla ni lladres a l'estil d' Ocean's 13 , perquè es tracta de treballs que se sostenen per si mateixos, que parlen del que a tots ens interessa sense avorrir i amb una necessària dosi de cultura i sensibilitat. Benvinguts siguin cineastes com Rosales, Viscarret, Rebollo o Marques, perquè sempre s'agrairà que hi hagi qui ens “robi” temps i diners amb llargmetratges que tinguin alguna cosa a dir.

Julio Rodríguez Chico - labutaca.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: