OCEAN'S THIRTEEN

Fitxa tècnica

Direcció: Steven Soderbergh 
País: EUA 
Any: 2007 
Durada: 122 min 
Gènere: thriller , comèdia, acció
Guió: Brian Koppelman i David Levien; basat en els personatges creats per George Clayton Johnson i Jack Golden Russell 
Producció: Jerry Weintraub 
Música: David Holmes 
Fotografia: Peter Andrews 
Muntatge: Stephen Mirrione 
Disseny de producció: Philip Messina 
Vestuari: Louise Frogley 

Fitxa artística

George Clooney (Danny Ocean),
Brad Pitt (Rusty Ryan),
Matt Damon (Linus Caldwell/Lenny Pepperidge),
Andy Garcia (Terry Benedict),
Don Cheadle (Basher Tarr/Fender Roads),
Bernie Mac (Frank Catton),
Ellen Barkin (Abigail Sponder),
Al Pacino (Willie Banks),
Casey Affleck (Virgil Malloy),
Scott Caan (Turk Malloy),
Eddie Jemison (Livingston Dell),
Shaobo Qin (Yen/Sr. Weng),
Carl Reiner (Saul Bloom/Kensington Chubb),
Elliott Gould (Reuben Tishkoff),
Vincent Cassel (François Toulour)

Sinopsi

Danny Ocean i la seva banda només tindrien una raó per portar a terme el seu cop més ambiciós i arriscat: defensar un dels seus. Willy Bank, el despietat propietari d'un casino, mai hauria imaginat que tot s'anava a posar en contra seu quan va trair Reuben Tishkoff, amic i mentor de Danny Ocean. Però Bank es va equivocar… per desgràcia seva. Potser va poder derrotar un dels membres originals de la banda, però va deixar els altres en peu i els va donar un propòsit compartit: derrotar Bank la nit de la gran inauguració del seu nou casino.

Crítica

Cal reconèixer que Steven Soderbergh té mèrit: ha estat capaç d'aixecar (amb la convenient col·laboració de George Clooney i companyia, cal dir-ho tot) una franquícia que li assegura arrasar a taquilla (gairebé caldria remuntar-se a les mítiques pel·lícules de catàstrofes dels setanta per trobar un repartiment tan quilomètric com el de tota la saga de Danny Ocean) assumint, no obstant això, que la joguina no va de debò. 

És cert que el bon gènere d'assalts i robatoris diversos (en aquest cas, com a la primera, i després de l'experiment de la segona entrega, torna a ser un casino de Las Vegas) tendeix a relacionar-se amb l'increïble, però almenys aconsegueix mantenir durant el visionament una aparença mínima de versemblança que enganxa l'espectador. Doncs bé, de tota la saga inaugurada per Ocean's eleven , és precisament la primera l'única que compleix en grau suficient aquesta norma. La segona era directament un joc, una broma plena de gestos de complicitat que no es prenia la trama seriosament per a res; i aquesta tercera, tot i que situada en un punt mitjà, abandona qualsevol indici de versemblança quan apareix la tuneladora. 

És clar que tot està hàbilment dissimulat amb un primer tram gairebé inextricable, en el qual l'explicació de com transcorrerà el cop assoleix cotes d'inintel·ligibilitat que un només pot jutjar com a intencionada. De fet, hauríem de preguntar-nos si de veritat té sentit, tot i que el cert és que, en realitat, ni tan sols importa. Si l'espectador té la sensació que es perd, que no es preocupi: simplement, s'ha de relaxar i deixar-se portar, és la millor manera d'enfocar la pel·lícula. 

Perquè és entretinguda, això per descomptat. Va fluint amb la contínua suavitat amb què un es podria prendre un Martini a la terrassa o la piscina d'un d'aquests hotels de luxe que ens mostren les preses aèries de Las Vegas (poques vegades tan evident el seu caràcter d'excés enmig del no-res del desert com aquesta), però s'oblida amb la mateixa facilitat. I això, que podria ser un demèrit en una cinta amb més pretensions, aquí no ho és, perquè abans de res Ocean's thirteen és un artefacte sense més transcendència: així ha estat concebut pels seus creadors, i així funciona. En aquest cas, i malgrat les trames d'enganys que se succeeixen per la pantalla, no hi ha trampa ni cartró, i ni tan sols el cant pels vells temps dels Sinatra i companyia sona a cap altra cosa que a simple excusa argumental (la venjança pel que el malvat Willy Bank –un Al Pacino amb el pilot automàtic posat, però que almenys defuig qualsevol possible accés histriònic– ha fet a Reuben Tishkoff, interpretat per Elliott Gould, en robar-li la propietat del gran hotel cridat a regnar a la capital del joc). 

Així, l'elenc (paraula que sona una mica anquilosada, però que quan un s'enfronta a un repartiment com aquest cobra tot el seu significat) només ha de deixar-se portar, repetir el que hem vist en les altres dues entregues per incrementar la sensació de paròdia (aquestes converses a base de frases mai acabades entre Danny/George Clooney i Rusty/Brad Pitt) i que funcioni un espectacle que, curiosament, entreté gairebé sense recórrer al suspens o el dubte de com sortirà tot. I, ¿com es pot fer una pel·lícula d'èxit d'un gran robatori sense tenir la sensació que el rellotge corre i atraparà els seus protagonistes? Doncs ni idea; però preguntin-ho a Soderbergh: pel que sembla, ell té la resposta.


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com