Sinopsi

Adela, una jove separada i amb un fill d'un any d'edat, està cansada de la vida que porta al seu petit poble al nord de Lleó. Deixa endarrere les muntanyes i els passejos pels prats per traslladar-se a Madrid, on tot és soroll, trànsit i un continu vaivé d'un costat a un altre. Per tirar endavant es busca una feina d'hostessa i es muda a un apartament al costat de Carlos i Inés, dos joves molt agradables. Tots tres es porten molt bé de seguida, compartint menjars, dubtes i estones d'oci. Antonia, la mare d'Inés, té un petit supermercat de barri. Porta una vida bastant tranquil·la al costat del seu xicot, Manolo, i les seves tres filles: Inés, Nieves i Helena, la més gran. No obstant això, a poc a poc, la seva agradable vida comença a trontollar. Adela no ha tingut grans dificultats per adaptar-se a la vida urbana, malgrat que el pare de Miguelito no l'ajuda gaire econòmicament. Un atemptat terrorista, mentre viatja en autobús, deixarà la seva vida feta miques. A partir d'aquest moment haurà de trobar la força per tornar a una vida normal.

Notes del director

Tot comença amb una emoció. Una emoció difusa sobre la vida, sobre el món que ens envolta, sobre com ens relacionem els uns amb els altres. Aquesta emoció es transforma en una necessitat de fer una pel·lícula; compartir amb l'espectador una sèrie d'inquietuds, una certa angoixa també. La mort és, d'alguna manera, al centre d'aquesta angoixa. Estem dissenyats per patir i també per superar el sofriment. Som éssers durs i sensibles, però al final, la nostra duresa supera la nostra sensibilitat. La pel·lícula retrata moments de duresa i moments de fragilitat en la vida dels personatges. Al final, la vida segueix el seu curs a través del temps. M'interessen les relacions humanes; em crida molt l'atenció la forma estranya que tenim de tractar-nos els uns als altres. Fem bromes sobre coses serioses. Amaguem les nostres intencions per aconseguir enganyar l'altre i el que aconseguim d'aquesta manera és confondre'ns més del que estàvem. Podem arribar a odiar les persones que més ens estimen. Donem molta importància als diners. Els diners són presents en gairebé totes les nostres accions, en gairebé totes les nostres converses. En general, crec que tenim bones intencions els uns sobre els altres, encara que no sempre som capaços de mostrar el que pensem i sentim realment. Estem acostumats que una pel·lícula expliqui una història. En aquesta pel·lícula s'explica la història de dues dones: Antonia i Adela. El relat avança a partir de les coses que els passen, a una i a l'altra. Les emocions que es desprenen del que fan o el que deixen de fer i la manera de relacionar-se amb els personatges del seu entorn formen la columna vertebral de la pel·lícula. 

Però, des del meu punt de vista, fer una pel·lícula no consisteix únicament a teixir una història mitjançant una tecnologia audiovisual. Sense renunciar al plaer que proporciona el relat, el director de cinema té el deure d'afegir altres dimensions a la seva obra. La creació cinematogràfica passa per trobar noves formes de percepció. Trobar maneres noves de mostrar imatges o enllaços entre imatges. Tot i que es corri el risc de fracassar, cal intentar anar més enllà. Aquí és on entra la polivisió. 

La polivisió ha consistit a dividir la pantalla (format cinemascop) en dues meitats iguals. Cada meitat correspon a un punt de vista diferent sobre una mateixa escena. De vegades es tracta de dos angles sobre un mateix espai (per exemple, la cuina d'una casa vista des de dues posicions diferents). D'altres, una visió simultània sobre dos fragments d'un espai escènic més ampli (per exemple, el menjador i el saló d'un apartament on els personatges van i vénen). 

La idea darrere de la polivisió ha estat crear un codi homogeni a partir d'un conjunt de regles la funció de les quals és aportar un sistema de percepció diferent del del format natural. El repte i la dificultat han consistit a aconseguir un cert distanciament i una ruptura respecte a la lectura natural sense que aquesta ruptura constitueixi un fre al trànsit d'emocions. Al voltant del 30% del metratge total està rodat en polivisió.