Sinopsi

Nova Zelanda, 1868. Un país enmig d'una guerra entre anglesos i tribus maoris que es resisteixen a la colonització de les seves terres. La vida d'una jove dona irlandesa, Sarah O'Brien, s'esquinça quan els maoris atrapen el seu fill i se l'emporten riu amunt. Sense saber si era viu o no, Sarah va continuar la seva recerca durant set anys llargs.

Crítica

Necessari, però no suficient. L'hàlit estètic d'una pel·lícula de llarg alè, en què els components èpics i lírics han de desplegar-se de manera efusiva, és un element que no pot faltar per dotar-la de la consistència necessària; però si no va acompanyat de la dosi convenient d'ànima, d'aquest alè que ha d'insuflar a les imatges perquè aquestes ens facin patir, gaudir –en suma, sentir–, alguna cosa acaba fallant, o, en el millor dels casos, no quallant al nivell desitjat i buscat pels seus creadors. I això succeeix a River queen , un intent estimable de fer un retrat d'aires grandiosos, alhora que intens i fidedigne, del conflicte colonial entre els aborígens maoris i els ocupants britànics a la Nova Zelanda vuitcentista, el qual no m'atreviria a qualificar com a fallit, però que, en últim extrem, no arriba a assolir els cims als quals, probablement, estava destinat des de la seva concepció, per aquesta carència, precisament, d'intensitat emocional. No obstant això, no és un film exempt de mèrits, que seria injust no ressenyar en un comentari crític, i als quals, per tant, dedicarem unes merescudes línies.

Un bon aprofitament dels escenaris naturals en els quals es desenvolupa tot el seu metratge (els plans interiors són merament anecdòtics), gràcies al qual, sense incórrer en deliris esteticistes, Vincent Ward ens ofereix un ampli repertori d'imatges bellíssimes d'un paisatge selvàtic espectacular, amb especial protagonisme per a aquest riu, omnipresent espacialment i temporalment, que articula i vertebra tot el desenvolupament de l'acció i que, en el seu aspecte estrictament físic, en alguns moments podria recordar-nos el llegendari curs fluvial que prenia el mateix protagonisme en aquesta magna obra que és Apocalypse now , si bé aquí no és tan palpable aquesta dimensió inquietant i pertorbadora que aquell riu ens transmetia. 

Un repartiment equilibrat, i ben ajustat en les seves alternances, de les dues grans línies de trama –la més estrictament bèl·lica, centrada en el conflicte de base al qual s'al·ludia en el primer paràgraf, i la que podríem qualificar de dramàtica, que recolliria tot l'entramat de relacions personals (filials, amoroses i/o amistoses)–, que es van dosificant i desplegant sense que, en cap moment, n'hi hagi una amb una predominança que faci decantar la pel·lícula cap a una adscripció genèrica rotunda: indubtable encert, ja que dóna lloc a un producte més ric i de mirada més àmplia. 

I, per tancar aquest capítol de bondats, una interpretació meravellosa de la seva gran protagonista, la britànica Samantha Morton, que torna a oferir tot un excés de sensibilitat –sense gatamoixeria– i riquesa de matisos –sense incórrer mai en histrionismes innecessaris– que fa de la seva encarnació d'aquesta doctora Sarah O'Brien esquinçada entre la seva fidelitat a corrents i vectors d'impossible confluència, tot un luxe per al degustador de delicatessen actorals. La resta de l'elenc ofereix un nivell correcte, però és clar que, al costat del treball de la Morton, les seves prestacions queden tremendament difuminades. 

Tot i això, he d'insistir que River queen es queda lluny d'aquesta excel·lència a la qual podia haver aspirat, perquè peca, en massa moments, d'un excés d'indecisió en les seves solucions argumentals –són nombroses les ocasions en què els guionistes semblen no haver tingut clar cap on volien dirigir els camins de la història, generant amb això dubtes que no tenen res a veure amb una vocació mistèrica, sinó, llis i ras, amb dificultats per concretar el sentit i direcció que es vol donar a la trama–. I, sobretot, i molt especialment, perquè peca, en tot moment, d'una espècie de “sordina emocional” que interposa entre les imatges i l'espectador una barrera difícilment tangible o definible, però de la qual resulta el que ja s'apuntava a les línies introductòries d'aquesta ressenya: un llargmetratge abocat a l'estremiment passional no acaba d'inflamar els cors, i aquesta fredor, o, en tot cas, insuficiència severa de nervi dramàtic, el llasta d'una manera considerable, incitant les –en aquests casos– ineludibles elucubracions sobre el que va poder ser i no va ser. 

Entenc que aquesta última apreciació és enormement subjectiva –i ¿quina, en última instància, de les que sostenen una crítica que es “mulli” en la seva valoració, no ho és…?– i difícil d'articular des de la perspectiva d'un discurs aferrat a la part tècnica. Però és el que té el cinema, com qualsevol altre llenguatge artístic: no tot és avaluable en termes d'adequació a uns cànons determinats, per més contrastats i provats que siguin. Perquè, possiblement, des d'aquesta perspectiva, River queen sigui una pel·lícula a la qual, sense que per això resulti ni de bon tros perfecta, es puguin fer grans objeccions. Però… Doncs això, quedem-nos amb el però…