CIUDAD EN CELO

Fitxa tècnica

Direcció i guió: Hernán Gaffet 
Països: Espanya i Argentina 
Any: 2006 
Durada: 104 min 
Gènere: comèdia 
Producció: Vanessa Ragone, Mariela Besuievsky i Gerardo Herrero 
Música: Xavier Capellas 
Fotografia: Marcelo Camorino 
Muntatge: Fernando Pardo 
Direcció artística: Sergio Hernández 
Vestuari: Guadalupe Jiménez i Facundo Veiras 

Fitxa artística

Daniel Kuzniecka (Sergio), Adrián Navarro (Marcos), Dolores Solá (Valeria), Nuria Gago (Inés), Claudio Rissi (Duke), Viviana Saccone (Esther) 

Sinopsi

En un bar de Buenos Aires anomenat Garllington (en homenatge a Gardel i Ellington) es reuneix diàriament un grup d'amics que ronden els 40 anys. La història transcorre durant els primers dies de primavera: els abrics comencen a descobrir els cossos i el grup s'adona que no pot parlar-se d'una altra cosa que no sigui de dones. Duke, el propietari del bar, els ha imposat no fer comentaris sobre futbol ni política, per evitar les llargues discussions entre Sergio i Marcs, els més habituals. Sebastián (executiu de finances) ha abandonat les trobades del Garllington, igual que Valeria, una dona impactant que ha estat parella de tots tres. Aquest moment de les seves vides els troba a tots sols, sense cap relació sentimental profunda o estable, conscients que, si volen compartir la seva vellesa amb algú que estimin, han d'ocupar-se del tema i començar a fer més cas dels seus sentiments.

Crítica

És la naturalesa de l'ésser humà, contradictòria, paradoxal. Com si es tractés d'un acudit dolent. Però generalment és cert, per molt que pesi. La majoria de les persones necessiten una mort propera per poder sentir-se més vives que mai. Una mica jugant amb aquesta hipòtesi, Ciudad en celo [...] es postula com una proposta que pretén, a través d'una mort com a vehicle disparador, aprendre a celebrar la vida. Sense caure en la falsa prèdica, ni en baixades de línia morals, la cinta d'Hernán Gaffet s'aferra a una ambientació senzilla –un bar– i a un grup d'amics –dos homes, una dona i el propietari del bar– amb conflictes comuns i corrents, per posar de manifest un punt de vista sobre com conviure amb les problemàtiques que cada individu ha d'encarar dia a dia. 

Gaffet retrata un univers d'éssers solitaris. Homes fascinats per les dones. Una dona afligida pel seu ingrés en una etapa difícil de la vida. Tots presenten, això sí, un gran punt que els unifica: els seus àvids desitjos de trobar la companyia ideal per a les seves ànimes. Al seu voltant, altres personatges, també solitaris, estableixen algun vincle amb ells. Un vell bar de barri, escenari d'un món de codis ben propis del ciutadà de Buenos Aires, però segurament no aliens als de qualsevol cafè de qualsevol altra ciutat del món, serveix d'excusa per donar marc als successos de la trama. A l'estil de la cinta de culte Smoke , de Wayne Wang, el punt de trobada d'aquest grup d'amics, el bar Garllington, és també gairebé l'exclusiu epicentre de les trobades i distanciaments de cadascun dels personatges. 

El film té una estructura plana. La història avança de manera lineal, sense grans misteris. La càmera no treballa angles innovadors, només és allà, registrant de prop el que passa. Estèticament no es pot dir que s'hagi realitzat un treball brillant. Però la força de la pel·lícula no està en el seu component visual, sinó més aviat en la capacitat del realitzador de construir una atmosfera càlida, en la qual els personatges troben certa llibertat per exposar algunes de les seves penes, les seves inquietuds, el que els va passant, i amb un humor força negre tracten de desdramatitzar la vida. La mort d'un gran amic del grup és el punt d'inflexió que fa girar la història en funció d'un sentit. Sense aquesta mort, probablement la pel·lícula no hauria tingut raó de ser. I malgrat que, un cop que succeeix, la intenció és allunyar-se de la tendència a registrar el dolor explícit, aquesta defunció marcarà cadascun dels esdeveniments posteriors en la trama. 

“Buenos Aires és com una dona complicada. Si no la tens, la trobes a faltar. No pots viure sense ella. Si la tens, a vegades la vols llençar per la finestra.” Les xerrades al bar, entre els homes del grup, giren sempre entorn de dones. Com conquistar-les, com estimar-les, com entendre-les. En un to masclista i murri, com el de Buenos Aires, els passatges en què es relaten o es mostren aventures, que són amors, són els més divertits del film. Gaffet, tant abans com després de la mort que serveix de punt de trencament en la trama, utilitza l'humor com una eina gairebé filosòfica. Potser per motoritzar aquesta intenció, el director ha de retallar els temes que es posen sobre la taula, escollint només els pertinents al rumb que desitja per a la seva història, i deixant-ne de banda d'altres que podrien haver estat pertinents per a la composició dels personatges. A través de l'humor, llavors, i gairebé especialment per referir-se a la mort, es pretén aixecar gairebé una apologia d'aquest recurs particular de l'home per alliberar el seu dolor, fins a intentar riure-se'n, i així poder continuar amb la vida de cada dia. 

També l'amor ocupa un lloc preponderant en la trama. Al contrari que altres pel·lícules argentines dels darrers anys, que pretenien parlar de Buenos Aires a través de les seves crisis socials, polítiques, econòmiques, o mitjançant el registre a manera de denúncia del món marginal, Gaffet tria suavitzar amb substància. Parla de Buenos Aires amb el tango, amb els codis de conquesta i seducció, amb els codis d'amistat. En definitiva, el director opta per parlar de l'amor. Amor sense exageracions, no com a salvació però sí com a recepta, gairebé en veu baixa, però perfectament audible. Amb la ciutat en zel del títol com a eix, el director pinta un Buenos Aires ple de persones que no troben qui estimar. 

Sempre sostingut en una estructura de forma lleugera, basada en l'humor, el film es torna àgil i entretingut. I sense cap intenció de convertir-se en un manual d'autoajuda, sinó que de manera subtil i intel·ligent proposa una mirada honesta –potser una mica simplificada– que mereix ser escoltada. Però és bàsicament per l'excel·lent aportació dels actors que tota aquesta aposta arriba a un bon port. En el marc d'una història de to gairebé teatral, on les imatges, si bé tenen entitat pròpia, serveixen més que res per complementar la força d'allò que els personatges diuen i senten, la presència de Daniel Kuzniecka, Adrián Navarro, Dolores Solá i Claudio Rissi en els rols protagonistes, a qui ha de sumar-se l'excel·lent participació de Julia Calvo, és fonamental per dotar la trama de la coherència i versemblança que necessita un film d'aquest tipus. Perquè per més que la proposta intenti ser senzilla i transparent, sense actors que es desenvolupin amb naturalitat i fluïdesa seria impossible aconseguir-ho. 

Leandro Marques_labutaca.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com