Sinopsi

Tot i que aquesta pel·lícula està basada en Diane Arbus, no és una biografia històrica. Arbus, que va viure de 1923 a 1971, és per a molts una de les artistes més importants del segle vint. Retrato de una obsesión és l'homenatge a una brillant artista que va qüestionar les idees convencionals sobre la bellesa i la lletgesa i va canviar per sempre la fotografia a través de la seva tècnica i dels seus temes radicals.

Crítica

A Secretary , l'anterior i apreciable pel·lícula de Steven Shainberg, un peculiar personatge femení patia una enorme transformació en pocs mesos. La secretària que donava títol al film, interpretada per una suggerent Maggie Gyllenhaal, passava de ser una jove reprimida i ultraprotegida a ser una dona segura de si mateixa que aconseguia expressar tota la seva sexualitat. El pas es produïa gràcies a un home, una font d'atracció que condicionava els actes de la protagonista fins a alliberar-la totalment de totes les seves pors. Aquest desenvolupament, que per alguns/es va ser considerat masclista (i és que hi ha qui encara no veu diferències entre la violència de gènere i una relació sadomasoquista), es repeteix d'una manera semblant en el nou treball de Shainberg: Retrato de una obsesión ( Fur ). La principal diferència està en el fet que aquí la temptació per a la dona no és un home sinó un monstre. Seguint l'estela de clàssics com La Bella y la Bestia o El Fantasma de la Ópera , el director nord-americà planteja una impossible història d'amor entre l'adinerada i atractiva Diane Arbus (Nicole Kidman) i Lionel Sweeney (Robert Downey Jr.), un incomprès i solitari ésser pelut. L'arribada d'aquest últim a l'edifici despertarà en Diane diverses de les seves passions ocultes que la portaran a trencar tots els seus vincles familiars i iniciar una nova vida.

Abans d'aquest trencament es produeix el que té de millor la, a la fi fallida, pel·lícula. En aquesta primera part de la trama, Shainberg retrata excel·lentment el ric i acomodat entorn de la protagonista, que viu, al costat del seu marit i les seves dues filles, en un luxós pis del Nova York dels cinquanta. Dedicada a les tasques de la llar i a ajudar el seu marit –un fotògraf d'èxit en revistes de moda–, Diane porta una vida ostentosa i avorrida en la qual cada vegada se sent menys còmoda. El seu caràcter una mica allunyat del convencional i una certa vergonya de classe la porten a interessar-se pel misteriós veí del pis de dalt: un ésser que sembla molt diferent dels que habiten en el seu entorn. La primera cita entre tots dos al menjador de Lionel és potser un dels moments més aconseguits del film. La bella i la bèstia gairebé no es coneixen, però el director sap crear entre ells una tensió sexual que va in crescendo fins al moment en què se separen. Només han estat uns pocs minuts de conversa, però Shainberg ha aconseguit fer creïble la futura relació amorosa entre tots dos. Llàstima que, a partir d'aquest moment, la pel·lícula decaigui i tot el misteri entre els amants es vagi perdent en un desenvolupament avorrit i fins i tot ridícul. 

Shainberg pretén que ens creiem la nova rutina de Diane en la qual el monstre es converteix en un membre més de la família sense que a penes això xoqui amb l'entorn. Si bé hi ha moments voluntàriament còmics (quan el marit es deixa barba per assemblar-se al nou amant de la seva dona), n'hi ha d'altres pretesament seriosos que resulten massa obvis i risibles (Lionel explicant un conte –evidentment, Alícia al país de les meravelles – a una de les filles de Diane). D'aquesta manera, el que passa a la pantalla aviat deixa de resultar interessant. I malgrat l'estranyesa de tota la proposta, a mig camí entre una pel·lícula de Meg Ryan i La parada de los monstruos de Tod Browning, pocs són els elements atractius en la darrera (i presumptament emotiva) part del film. Última etapa en la qual, després de l'experiència viscuda amb Lionel, Diane ja s'ha transformat i se sent lliure per realitzar el que sempre ha desitjat: fotografiar amb naturalitat les persones marginades per la societat del seu temps: nans, gegants, nudistes, malalts mentals... 

El més curiós d'aquesta sorprenent metamorfosi és que va succeir en realitat. Diane Nemerov, nascuda en el si d'una rica família jueva de Nova York, es va casar als 18 anys amb el fotògraf Allan Arbus –del qual prendria el cognom– i durant els anys 40 i 50 va treballar amb ell en diverses revistes de l'època, com Vogue o Esquire . De sobte, Diane va iniciar una carrera individual com a fotògrafa que acabaria provocant el trencament del seu matrimoni el 1959. A partir d'aquest moment, ella es va convertir en una de les personalitats artístiques del seu temps en retratar els freaks que vivien als baixos fons de Nova York com ningú abans ho havia fet. 1 Amb tot, la Diane Arbus real mai es va enamorar d'un home pelut com succeeix a la seva homònima fictícia. I és que, si bé es va inspirar en una biografia de la fotògrafa novaiorquesa, Shainberg no va voler fer una pel·lícula biogràfica en voga de l'artista i va preferir fer un retrat imaginari. El seu risc és apreciable, però la història que decideix explicar és probablement menys interessant que la que va succeir en realitat. 

El fet més lamentable és que, després de veure Retrato de una obsesión , a un li  queda la sensació que Arbus va desenvolupar tot el seu talent gràcies a la relació amb el monstre. Mentre que, en realitat, la fotògrafa va començar a realitzar els seus retrats per pur convenciment, sense que cap relació sentimental la condicionés. A Shainberg sembla molestar-li aquest canvi premeditat i incorpora la figura d'un home (el monstre) per justificar la transformació de la protagonista. D'aquesta manera ridiculitza la personalitat de Diane Arbus i, al seu torn, narra una història que resulta risible. Poques vegades una vida tan interessant s'ha desaprofitat més en el cinema. 

Carles Matamoros - miradas.net