Sinopsi

Elisabeth Joyce, una jove historiadora irlandesa, arriba a Barcelona el novembre de 1905, just per assistir a l'assalt de 200 militars amb destrals a l'impremta del setmanari Cu-Cut i a la redacció del diari La veu de Catalunya . Elisabeth presencia espantada els fets i la tempesta política que desencadenaran l'enfrontament de l'exèrcit amb els partits catalanistes.
Els militars de tot Espanya se solidaritzen amb els oficials assaltants, tret d'un que planta cara als seus companys de manera ferma i decidida. És el tinent coronel en cap de la Comandància d'Enginyers de Lleida. El seu nom és Francesc Macià i Llussà.

Notes del director

Macià és un dels catalans més importants del segle XX, i, en canvi, és gairebé un desconegut per les noves generacions.

El coronel Macià és la crònica d'una presa de consciència. Un militar monàrquic esdevé republicà i independentista. La peripècia vital de Macià, emmarcada entre 1905 i 1931, ens descobrirà una personalitat complexa, fascinant i plena de matisos.

L'època en la qual es desenvolupa l'acció és apassionant i molt cinematogràfica, ja que van produir-se grans revoltes socials i fets tan transcendents com la pèrdua de les últimes colònies espanyoles, la guerra del Marroc, la Dictadura de Primo de Rivera, la caiguda de la monarquia...

M'agradaria que El coronel Macià servís per obrir un debat a fons sobre el que Macià va representar a Catalunya, i que alhora posés de manifest l'actualitat dels problemes als quals ell es va enfrontar.

He respectat en tot moment la veracitat dels fets i el rigor històric, però m'he deixat seduir pel suau romanticisme de la irlandesa Elisabeth Joyce, i per la simpatia del periodista Maspons, personatges de ficció que enriqueixen la història.

Del que estic més satisfet de la pel·lícula és de l'extraordinària interpretació de tots i cadascun dels actors i actrius que donen vida als diferents personatges de la pel·lícula, i de l'autèntica creació que Abel Folk fa del coronel Macià.

elcoronelmacia.cat

Crítica

Hi ha pel·lícules que neixen amb vocació de clàssiques i El coronel Macià n'és una. I no ho dic per la seva reivindicació d'una certa artesania de la imatge, sinó pel fet que per ella no sembla que hagi passat el temps. D'una banda, vol traslladar l'espectador als anys 70 i 80, quan el cine català triomfava amb La ciutat cremada , Companys, procés a Catalunya (del mateix Josep Maria Forn) o La plaça del diamant , pel·lícules que són cosines germanes d' El coronel Macià , tant en la forma com en el fons. D'una altra, no vol esmenar una sola regla d'aquella gramàtica visual: ens trobem davant el mateix to televisiu de l'època i la mateixa impressió d'inversemblança en la reconstrucció històrica, d'encarcarament en la direcció artística i la interpretació.

La primera meitat deixa la porta oberta a l'esclat d'una certa originalitat: retrata Macià als seus anys militars, quan s'enfrontava a l'exèrcit defensant els interessos catalans. Després, en la ràpida descripció de la seva ascensió política, les coses es compliquen, ja que l'acumulació de situacions deixa l'home de banda per endinsar-se en el mite, com ja succeïa a Companys . La utilització d'un punt de vista extern (la historiadora irlandesa que apareix i desapareix com per art de màgia) i la consideració de la història com a patrimoni dels "grans homes" arrodoneixen un relat anacrònic que resultaria fins i tot entranyable si no fos per una petita raó: per desgràcia, l'energia que utilitza per transmetre el seu missatge sempre està molt per sobre de la que desplega a desenvolupar la dramatúrgia.

Carlos Losilla - avui.cat