CONCURSANTE

Fitxa tècnica

Direcció i guió: Rodrigo Cortés
País: Espanya 
Any: 2007 
Durada: 90 min. 
Gènere: thriller
Producció: Ignacio Salazar-Simpson , Douglas Stuart Wilson , Julio Fernández , Luis Collar i Pancho Casal 
Música: Víctor Reyes 
Fotografia: David Azcano 
Muntatge: Guillermo Represa i Rodrigo Cortés 
Direcció artística: Antón Laguna 
Vestuari: Cristina Rodríguez 

Fitxa artística

Leonardo Sbaraglia (Martín Circo Martín),
Chete Lera (Edmundo Figueroa),
Myriam Gallego (Laura),
Luis Zahera (Pizarro),
Myriam de Maeztu (Santillana),
Fernando Cayo (Eloy)

Sinopsi

Martín Circo Martín , un jove professor associat d'història de l'economia, acaba de convertir-se en el guanyador del premi més gran que mai s'ha concedit en la història de la televisió: més de tres milions d'euros en premis de tota mena. No obstant això, aviat descobreix que ser milionari és car, i no té els diners per permetre's els premis. Hisenda, per la seva part, reclama la meitat dels guanys. Gairebé sense adonar-se'n, Martín es veu en una trampa sense sortida, intentant vendre tots els premis que va guanyar. Edmundo Figueroa , un vell extravagant i dissident, pot ser la seva última oportunitat d'escapar. El concurs acaba de començar...

Crítica

La posada de llarg del director Rodrigo Cortés no hauria de deixar ningú indiferent . El seu calculat periple com a curtmetratgista –signant títols d'exquisida estètica i arriscada estructura dramàtica com Yul (1998) o, sobretot, el multipremiat fals documental 15 días (2001)–, sempre s'ha vist acompanyat d'una aclaparadora seguretat reflectida en els fotogrames dels seus treballs que, mal entesa, alguns han interpretat com a petulància d'autor i exhibicionisme capritxós. Amb Concursante , tots els dubtes sobre la seva capacitat com a cineasta queden dissipats. I és que mantenir ben alta durant noranta minuts una pel·lícula que res ha d'envejar en ritme i fascinació al cinema més representatiu de Martin Scorsese o Paul Thomas Anderson –dos clars referents narratius de Cortés – no es pot qualificar de petulant en el context de l'escleròtica imatgeria del nostre cinema, sinó més aviat, d'heroic, i fins i tot de kamikaze. 

Irromp així aquesta inclassificable pel·lícula al cel·luloide espanyol, demostrant que amb audàcia i talent es pot realitzar un cinema d'alts vols, alternatiu a la dualitat dominant a l'hora de mesurar la qualitat dels nostres nous realitzadors (reconeguts únicament per la seva proximitat a Amenábar , o bé pel seu respecte a Almodóvar . Concursante opta, en canvi, per una visió del cinema renovadora i iconoclasta, centrada a cuinar el seu univers de ficció a la sala de muntatge ( quelcom insòlit en el panorama audiovisual patri ) [ ...]. El premi a la seva elevada aposta és haver aconseguit rodar una cinta eclèctica en les seves textures i vigorosa en la seva planificació, que simultàniament ofereix una espessor temàtica en un trepidant relat a l'abast de tots els públics. Per això, d'entrada, Concursante es degluteix argumentalment com una incisiva i cruel sàtira sobre el sistema financer i la usura que els bancs practiquen a costa de la desgràcia del ciutadà mitjà; qüestionant la moralitat de l' statu quo econòmic en què vivim [...].

Més enllà de la trama conspiradora d'enorme interès que sosté l'espina dorsal del relat, la pel·lícula planteja una provocadora digressió sobre determinats miratges que sostenen els fonaments de les nostres vides [...]. En un moment donat, el narrador omniscient –transsumpte de Cortés– que condueix el relat des de les altures assumint la personalitat de l'apallissat Martín Circo, a voluntat es pregunta el següent: “Si nosaltres confiem en els bancs, per què ells no confien en nosaltres?” Això explica, potser, com la majoria dels espectadors lligats a una hipoteca immobiliària tota la vida s'identifica des del primer minut de pel·lícula amb el sofert protagonista descodificant la peripècia com quelcom pròxim a un relat de terror. 

Més enllà del seu correcte guió, treballat en una sola línia dramàtica que ens condueix sempre costa avall i a tota màquina cap a un fatum inevitable, l'estil fonamentat en el muntatge practicat no ha de confondre's amb la fàcil seducció de l'auditori mitjançant un sumatori de plans “ videoclipers ” ben enganxats. Ben al contrari; defensant una visió orgànica del cinema hereva de mestres com Eisenstein o Hitchcock , el director gallec establert a Salamanca esprem les possibilitats del mitjà en el qual treballa considerant-lo com l'únic possible per fer comprendre a l'espectador la història que Concursante li vomita de manera frenètica. Així, el metratge regala moments sublims que recuperen la grandesa de la càmera lenta de Brian de Palma, muntatges en paral·lel propis de Sam Peckinpah que deconstrueixen el temps del relat fins a fer-lo saltar a trossos, una audaç seqüència de muntatge de tall oníric adreçada a la instrucció de l'espectador en qüestions financeres [...], aturades del relat “ tarantinianes ” a voluntat de la narració, escenes orquestrades musicalment que permeten convertir el cinema en descripció –poderós treball de Víctor Reyes a la banda sonora!–, i tot un arsenal d'eines dramàtiques que el cinema espanyol ens nega per decret en el seu tradicional minimalisme lingüístic. 

Encara que és bastant evident que la seva inspiració es troba en un títol tan disposat a la divisió d'opinions com El club de la lucha ( Fight Club , David Fincher , 1999), la versió espanyola de Cortés del cinema analític que venera el muntatge com a intermediari cognoscitiu i emocional de l'espectador, aconsegueix elevar-se de la condició de còpia modesta dels seus excelsos referents ianquis per trobar una personalitat pròpia. I això és degut, en primer lloc, a la seva aposta per un humor autòcton, intel·ligent i recognoscible [...]; i en segon terme, al treball impecable del seu elenc d'intèrprets: el prodigiós arc dramàtic que defensa un enorme Leonardo Sbaraglia [...] mereixeria una crítica a part. 

Amb tot a favor, Concursante confirma la condició d'animal cinematogràfic afamat de reconeixement del seu director, assumint la seva condició, abans que el temps ho corrobori, de “pel·lícula de culte” en el millor dels sentits. No obstant això, en un negoci ple de mediocritat i miratges de talent com és el del nostre cinema, el veritable concurs per a Cortés comença –com per al seu personatge– a partir d'ara. Molta sort.

Pedro Sangro - cineparaleer.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: