BABEL

Fitxa tècnica

Direcció: Alejandro González Iñárritu 
País: EUA 
Any: 2006 
Durada: 143 min 
Gènere: drama
Guió: Guillermo Arriaga; basat en un argument de Guillermo Arriaga i Alejandro González Iñárritu 
Producció: Alejandro González Iñárritu, Jon Kilik i Steve Golin 
Música: Gustavo Santaolalla 
Fotografia: Rodrigo Prieto 
Muntatge: Stephen Mirrione i Douglas Crise 
Disseny de producció: Brigitte Broch 
Vestuari: Michael Wilkinson 

Fitxa artística

Brad Pitt (Richard),
Cate Blanchett (Susan),
Gael García Bernal (Santiago),
Elle Fanning (Debbie),
Kôji Yakusho (Yasujiro),
Rinko Kikuchi (Chieko),
Adriana Barraza (Amelia),
Nathan Gamble (Mike),
Mohamed Akhzam (Anwar),
Peter Wight (Tom),
Harriet Walter (Lilly),
Trevor Martin (Douglas),
Mónica del Carmen (Lucía)

Sinopsi

A les llunyanes sorres del desert del Marroc sona un tret que desencadena una sèrie d'esdeveniments fortuïts que servirà per connectar una parella nord-americana en la seva desesperada lluita per sobreviure, amb els dos nois marroquins responsables involuntaris de l'accident, una mainadera que travessa la frontera de Mèxic il·legalment amb dos nens nord-americans i una adolescent japonesa sorda i rebel amb un pare amb una ordre de recerca i captura. Malgrat les enormes distàncies i les cultures tan antagòniques que els separen, aquests quatre grups de persones comparteixen un destí d'aïllament i dolor. Només caldran uns quants dies perquè es trobin totalment perduts, perduts en el desert, perduts en el món, perduts en si mateixos, mentre avancen per la vorera de l'abisme, de la confusió i la por, alhora que s'enfonsen en les profunditats de les relacions i de l'amor.

Crítica

Malgrat una curta carrera formada per només dos llargmetratges i un dels episodis que formaven part de la pel·lícula 11-09-01 , sobre els atemptats de tan fatídic dia, el cineasta mexicà Alejandro González-Iñárritu s'ha erigit en un dels autors més sòlids i interessants del panorama actual. Per mèrits propis, s'ha forjat l'etiqueta d'autor compromès i racional, capaç de dissecar l'ànima humana per mostrar els racons més foscos, íntims i personals de l'ésser humà en qualsevol dels seus títols.

Com bon autor que es preï, Iñárritu segueix una estela concreta pel·lícula rere pel·lícula, que si bé afegeix complexitat a la seva obra amb cada nova entrega, no resta interès al rerefons moral que desprenen les seves imatges, i estableix un perfecte equilibri entre contingut i continent. Gran amant d'una posada en escena dura, seca i directa, visualment poètica però sense estridències, capaç d'introduir i utilitzar dramàticament tots els elements cinematogràfics dels quals disposa, com el muntatge i el so, i recursos de direcció com la utilització del “fora de camp” o una càmera nerviosa que aprofundeix en els personatges, el seu estil, de la mateixa manera que qualsevol bon cineasta, és fàcilment recognoscible, sense que això constitueixi una marca de fàbrica acomodatícia en què basar els trasllats en imatges de les històries complexes que narra. I Babel és un clar exemple de tot això. Emparat en un guió del seu habitual i molt interessant Guillermo Arriaga, Iñárritu torna a incidir en l'ànima humana com a motor connector de diverses històries que a priori no tenen res a veure entre si, però que després establiran una connexió directa i afectaran tots i cadascun dels personatges que habiten aquest petit microcosmos. Un microcosmos que no és altra cosa que una versió reduïda i simplificada de la humanitat en general. Iñárritu torna a desglossar les emocions humanes en una història angoixant on incideix de nou (canviant l'argument) en les qüestions que tant semblen obsessionar-lo [...]. 

La gran diferència de Babel respecte als seus altres llargmetratges és, sens dubte, la seva ambició. En el sentit de pretendre anar més enllà d'establir paral·lelismes entre diverses històries i els seus respectius personatges, que en aquesta ocasió succeeixen en quatre continents diferents, fet que provoca i augmenta la manca d'entesa de la gent, ja que el director de Amores perros es preocupa de deixar clar que el missatge que pretén oferir no és altre que la falta de comprensió que existeix avui dia al planeta. Ja sigui al Marroc, al Japó o a Mèxic, les similituds i paral·lelismes són iguals, i les fronteres geogràfiques són meres excuses i distàncies mínimes que es tornen absurdes davant els greus conflictes interns de la gent que les habiten.

De la mateixa manera que en els seus anteriors llargmetratges, un petit incident inductor serveix de punt de partida per establir una sèrie de circumstàncies que serviran com a reacció en cadena perquè les vides dels personatges separats per milers de quilòmetres, cultures i vides diferents, tinguin un nexe comú i acabin interconnectades. En aquesta ocasió, Iñárritu mostra una direcció molt més madura i concisa, ajudant-se i utilitzant molt bé els diferents espais en els quals transcorre l'acció, els estils de vida i les situacions de la qual marquen un canvi d'estil visual. [...] El cineasta s'esforça a separar totes les històries [...] mitjançant la fotografia, el muntatge i la tonalitat, perquè siguin el to i la història els que acabin unint les aparentment diferents cultures. Si bé la direcció està molt més treballada i realça molt més les intencions d'Iñárritu, el guió és la gran errada de la pel·lícula.

I no és que sigui un guió dolent, al contrari, Arriaga aconsegueix de nou crear uns personatges humans, creïbles i d'acord amb la història, però carrega un gran llast. I aquest llast no és altre que 21 gramos . Potser és perquè aquella pel·lícula tocava sostre quant a fondària i psicologia dels personatges, o potser és perquè assolia el grau d'angoixa necessària i establia un cim massa alt de superar.

Potser és perquè Babel recorda massa la seva predecessora per resistir la comparació. Sens dubte, si Babel hagués precedit 21 gramos , seria una progressió dramàtica i d'obra interna més lògica, però venint després d'aquesta, Babel destaca com una bona pel·lícula, sí, amb grans moments, però deixa un gust de boca amarg després d'haver assaborit un plat exquisit en la seva anterior pel·lícula i sobrevolar el fantasma de la comparació sobre aquesta cinta. Tot i així, Babel és una pel·lícula necessària i una bona mostra que, per sort, segueixen existint veus capaces d'emocionar, i parlar seriosament i amb rigor sobre temes massa reals, i que el cinema és capaç de lliurar-nos de tant en tant obres que ens fan no perdre l'esperança en això de les pel·lícules.

Emilio Martínez Borso - miradas.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com