Sinopsi

Qui és aquell noi silenciós assegut al fons de l'autobús ple de fanàtics anant cap a un partit de futbol? El noi d'aspecte tímid és en realitat una noia disfressada. Però no és ella sola. A l'Iran hi ha moltes dones a qui els agrada el futbol. Les detenen a les portes de l'estadi abans que comenci el partit i les tanquen en un lloc pròxim amb altres dones disfressades d'home. Al final del partit, totes seran entregades a la brigada antivici. Però abans les torturen sentint els rugits, els crits, els aplaudiments d'un partit que no veuen. Encara pitjor, han d'escoltar un soldat que no sap res de futbol explicar-los el que està passant. Però aquestes noies no estan disposades a rendir-se i seguiran inventant nous mètodes per colar-se als partits.

Notes del director

A l'Iran, igual que a molts altres països, el futbol és molt important. Com poden imaginar-se, les distraccions no abunden al país. El futbol és un esport i un espectacle. També és una oportunitat de cridar, de gesticular, de deixar anar energia reprimida. A vegades, quan un partit de la selecció nacional coincideix amb una manifestació i l'Iran guanya, la manifestació és més intensa. Fa vuit anys, l'Iran va guanyar a Austràlia i es va classificar per al Mundial. Llavors, l'entrada als estadis estava vetada a les dones, no obstant això, aquella vegada se'ls va donar permís per rebre els jugadors. Van acudir-hi cinc mil dones, i això va donar peu a un debat molt seriós sobre per què hi tenien prohibida l'entrada. Recordo que vaig llegir un article en el qual el periodista deia que fins i tot a l'antiga Grècia les dones tenien el mateix problema. Quatre-cents anys abans de Crist les dones havien de disfressar-se per aplaudir els seus fills. Que sigui veritat o no, em va donar la idea per al projecte. 

A més, fa quatre anys vivia al costat de l'estadi on s'entrena la nostra selecció. Volia anar a veure els entrenaments i la meva filla estava entestada a acompanyar-me. Per molt que li expliqués que no era possible, ella estava disposada a intentar-ho. A la fi, tota la família va anar fins a l'estadi. Així, si no la deixaven entrar, la meva dona podria portar-la a casa. Tal com esperava, no va poder entrar, però va trobar una forma de colar-se i es va reunir amb mi dins de l'estadi. Això també em va inspirar. Quan vaig veure que l'Iran tornava a tenir l'oportunitat de ficar-se al Mundial, vaig decidir que era el moment oportú per fer la pel·lícula. 

[...] A l'Iran la frontera entre el que està permès i el que està prohibit no sempre està definida clarament. A més, els que apliquen les lleis les interpreten a la seva manera. Mai estem segurs de si es tracta realment de la llei o d'una interpretació personal. El deure de la policia consisteix a assegurar-se que es respecta la llei, però la gent sempre fa el que vol. Pel que fa al futbol, l'ambient dins dels estadis és molt viril, molt masculí. Els homes tendeixen a cridar, a muntar escàndols i a insultar-se. Per això el sector conservador pensa que les dones no haurien d'estar exposades a aquest comportament. 

El servei militar és obligatori a l'Iran. Són nois normals i els és fàcil identificar-se amb els desitjos de la seva generació. Se suposa que els soldats han de fer complir les restriccions, però no sempre se senten còmodes fent-ho. Després hi ha les persones grans amb una visió més tradicional. Els tradicionalistes representen el deu per cent de la població i tenen el poder. Òbviament, hi ha un enfrontament generacional. 

Qualsevol restricció és el resultat d'altres restriccions. Si n'estudiem una en concret, n'haurem de considerar diverses més. Les meves pel·lícules funcionen de la mateixa manera. Escullo temes relativament simples i intento desenvolupar el que els envolta, tot el que fa referència a aquests petits temes que acaben simbolitzant un problema més important a una escala més gran dins de la societat. El Mundial és un esdeveniment internacional. Transcorri al Japó o a l'Iran, tots aspirem al mateix, per això hem d'eradicar l'opressió. És possible que les noies iranianes expressin així el seu desig de formar part d'una comunitat global. Però no vaig fer la pel·lícula amb aquest missatge al pensament, el públic ha de decidir pel seu compte. 

La pel·lícula està construïda com un documental en el qual he inserit personatges. És un documental o una pel·lícula de ficció? Volia que l'acció reflectís aquesta ambigüitat. Per això ens vam esforçar en el realisme temporal, perquè l'espectador senti que està veient alguna cosa real. Els llocs, els esdeveniments, els personatges i la figuració són reals. Per això vaig decidir no usar actors professionals, per evitar la sensació de ficció. 

Ens vam haver d'enfrontar a molts obstacles per fer la pel·lícula. No és especialment difícil obtenir permisos per rodar un partit, però filmar noies en un estadi és una altra història. També em precedia la meva reputació com a director i érem conscients que seria un problema. Ens vam esforçar per ser discrets i evitar sortir als diaris, però cinc dies abans del final del rodatge, va sortir un article dient que estava dirigint una pel·lícula. Els militars van ordenar que s'interrompés el rodatge i els portéssim el que havíem filmat fins aleshores perquè ho veiessin. Vaig anar a veure el director de Cinematografia de l'Iran per dir-li que no ho faria i que tampoc permetria la presència d'un sol soldat en el rodatge. Per sort, faltaven poques escenes per rodar [...]. 

La cançó que vaig escollir per al final de la pel·lícula és gairebé com un himne nacional. Fa uns seixanta anys, quan els occidentals eren a l'Iran, un dels nostres poetes va ser testimoni de com abusaven del poble iranià. El que va veure li va doldre tant que va decidir compondre una cançó. Parla del país i de la seva gent, no dels seus governs. Per això estimem tant aquesta cançó. Molts intèrprets l'han cantada. Vaig escollir la versió que em semblava que tenia un caràcter més èpic.

labutaca.net