Sinopsi

Amb el rerefons del caos i la guerra civil que va afectar Sierra Leone durant els anys noranta, Diamante de sangre és la història de Danny Archer, un antic mercenari sud-africà, i de Solomon Vandy, un pescador de Mende. Els dos homes són africans, però les seves històries i les seves circumstàncies són completament diferents. Els seus destins s'uneixen en la recerca conjunta per recuperar un diamant rosa, poc comú, que pot transformar les seves vides. Mentre es troba a la presó per contraban, Archer s'assabenta que Solomon, que va ser separat de la seva família i obligat a treballar a les mines de diamants, ha trobat i amagat l'extraordinària pedra sense polir. Amb l'ajuda de Maddy Bowen, una periodista americana l'idealisme de la qual es veu atenuat per una profunda relació amb Archer, els dos homes emprenen un viatge per territori rebel. La travessia, més que una recerca del valuós diamant, podria salvar la família de Solomon i donar a Archer la segona oportunitat que creia que mai tindria.

Crítica

Una sèrie de pel·lícules recents – Traffic (2000), Amar peligrosamente ( Beyond Borders , 2003), Syriana (2005), El jardinero fiel (The Constant Gardener, 2005), El señor de la guerra ( Lord of War , 2005)…– han tret a la palestra com el nivell de vida de l'acomodat món occidental se sustenta en unes arrels de corrupció, enfonsades freqüentment als països del Tercer Món. En el darrer d'aquests títols, el tràfic negre de diamants com a moneda de canvi per al pagament d'armes és l'eix d'aquesta història, envoltada d' un recipient made in Hollywood d'acció (tirs i explosions per tot arreu) i melodrama commovedor (pare que busca la seva família desapareguda en el caos de la guerra). Són diamants embolicats amb sang, que serveixen per comprar més armes i seguir matant els opositors. 

Sierra Leone, durant el sagnant conflicte "oblidat" que en els anys noranta van mantenir govern i rebels, és un bon exemple d'aquesta corrupció, com molts altres enfrontaments similars que han assolat el continent africà. Dos homes coincideixen en una presó de Freetown. Un d'ells (Leonardo Di Caprio, greu i voluntariós) és un mercenari sud-africà, un contrabandista que treballa per a les organitzacions internacionals de venda de pedres precioses. L'altre és un pescador negre –Djimon Hounsou, el sofert esclau d' Amistad (1997)– que ha perdut el contacte amb la família durant la revolta que punyeix el país; mentre treballava esclavitzat en els camps de diamants, ha trobat una gran pedra preciosa, un rar diamant d'irisacions rosades. El contrabandista vol posseir-lo, però el pescador només vol sentir a parlar de recuperar la seva família, veure de nou la seva dona, portada a un camp de refugiats, i el seu fill, segrestat i ensinistrat per a ser un nen soldat. És l'inici d'un llarg i arriscat periple per unes terres negades en sang i cobdícia, un mostrari de la barbàrie humana que es resumeix en un "això és Àfrica". En el seu camí es trobarà una periodista nord-americana bona coneixedora d'aquests conflictes (Jennifer Connelly, guapa i inerme com sempre, amb un personatge arquetípic); la seva professió els pot facilitar la mobilitat per uns camins on a qualsevol corba es dispara sense preguntar. Els interessos dels tres personatges estan sincronitzats. Exemple d'insubornable dignitat, el pescador vol tornar a reunir-se amb els seus. El cínic contrabandista anhela la sensacional pedra per sortir d'allà amb el ronyó cobert (el mateix que d'altres, com Arnold Vosloo o David Harewood). I ella, periodista idealista, amb la seva habitual lluita interior entre ser una observadora imparcial o involucrar-se davant l'horror que veuen els seus ulls, busca l'exclusiva per a la seva publicació, desemmascarar el que el tràfic de diamants amaga, les empreses occidentals que els compren i els emmagatzemen perquè segueixin sent escassos i el seu valor romangui artificialment alt. 

Previsible en els seus esquemes, la pel·lícula, però, està realitzada per Edward Zwick – Tiempos de gloria ( Glory , 1989), Leyendas de pasión ( Legends of the Fall , 1997), El último samurai ( The Last Samurai , 2003)– amb un opressor to realista a l'hora de mostrar la confusió i la salvatgia de la contesa, similar al que Terry George imprimia a Hotel Rwanda (2004). Rodada en escenaris naturals sud-africans i moçambiquesos, va tenir com a referència Cry Freetown (1999), un escruixidor documental de Sorious Samura. Mentre la major part del món triava mirar cap a una altra banda, aquest cineasta natural de Sierra Leone s'hi va quedar, amb el risc de la seva vida, i va filmar les atrocitats que tenien lloc al seu país. Els seus consells també han servit de valuosa guia per a la producció de la història, en la qual Zwick ha intentat combinar la conscienciació amb l'espectacle "per no fer enrere el públic de les sales" (tot al contrari del que va succeir a Samura: el seu documental és de tal cruesa que poques televisions s'han atrevit a programar-lo). Segons va declarar, "com a cineasta, primer i principalment vull entretenir el públic. Si amb això es pot fer una denúncia i fer que la gent entengui un temps o una circumstància, llavors hi ha esperances que les coses vagin a millor. Òbviament, un sol treball no pot canviar el món, però el que hom intenta és afegir la seva veu al cor". Aquesta esperança de canviar les coses s'assembla al que el pescador negre diu a la periodista: "quan el seu reportatge es publiqui, vindran a ajudar-nos, oi?". "No, no ho crec" contesta ella resignada, tot i seguir al peu del canó amb la càmera fotogràfica. Més sincer, en la mesura del possible en un producte de Hollywood –més que, per exemple Lágrimas del sol ( Tears of the Sun , 2003)–, aquest drama recorda aquesta realitat punyent que s'amaga darrere dels aparadors de les joieries occidentals, les tragèdies humanes i la immundícia que aquestes pedres precioses, símbols de riquesa i amor, porten al darrere. 

Francisco Benavent - cineparaleer.com