Sinopsi

25 de desembre de 1960: neix Zachary Beaulieu, quart de cinc germans. Viu amb una família molt tranquil·la dels extraradis, amb una mare afectuosa i un pare una mica esquerp, però orgullós dels seus nois. És el principi d'una bonica infància en la qual se succeeixen els Nadals i els aniversaris amb l'eterna actuació del pare cantant «Emmène-moi au bout de la terre» (‘Duu-me a l'altra part del món'), d'Aznavour, les sessions de rentat del cotxe a l'aire lliure i les visites a un berenador amb Zac, el favorit del seu pare. Així comença C.R.A.Z.Y. , el relat d'un nen, i després el d'un adolescent (Marc-André Grondin) diferent que renegarà de la seva naturalesa més profunda per no perdre l'amor del seu pare. Un retrat de família que descriu la vida sovint extraordinària de gent ordinària a la recerca de la felicitat. De 1960 a 1980, envoltat dels seus germans, de Pink Floyd i els Rolling Stones, entre les voltes amb moto per impressionar les noies, els porros fumats d'amagat, les grans i petites discussions i, sobretot, un pare a qui intenta tornar a trobar amb desesperació, Zac ens explica la seva història.

Entrevista amb el director

C.R.A.Z.Y. explica les alegries i les tristeses d'una família dels extraradis durant uns 30 anys i, sobretot, la dificultat que té un pare per acceptar la diferència del seu fill Zachary. Té elements autobiogràfics?
Em vaig inspirar lliurement en la vida de François Boulay, el coguionista, i dels records que té del seu pare i dels seus quatre germans. Durant l'escriptura del guió, vaig voler allunyar-me una mica de les seves experiències personals. Els elements referents a la identitat sexual s'acosten més a ell, mentre que els conflictes interns religiosos i les experiències d'una família de classe mitjana són més representatius de la meva joventut.

En el tractament, especialment quant als somnis del nen i a la narració, C.R.A.Z.Y . recorda Léolo , de Jean-Claude Lauzon, hi està d'acord?
Abans de començar el rodatge, sempre deia que aquesta pel·lícula era la meva petita Léolo. És veritat que hi ha certes analogies, sobretot pel que fa als somnis i a la família. Vam haver de reduir el costat fantàstic per requeriment de Télé Canada, ja que consideraven el projecte massa ambiciós. Però els somnis són essencials en la història perquè, a través d'ells, Zachary pogués escapar-se, sadollar les seves imaginacions i viure la seva ambigüitat.

Les escenes familiars estan compostes per molta gent. És una complicació afegida haver de dirigir tanta gent alhora?
Sí, així és. És molt complicat dirigir-los a tots al mateix temps. La primera escena que vam rodar va ser la festa de Nadal amb uns 50 extres. Tots parlaven alhora, era molt difícil dirigir els actors. A més, em vaig posar malalt, estava convençut que tot anava fatal. Una setmana més tard, ja ho vaig veure més clar. Una vegada acabada la pel·lícula, puc dir que va ser un rodatge únic, realment excepcional. Tots els membres de l'equip van prendre la pel·lícula com a pròpia i volien que fos gran.