Sinopsi

1919. La Gran Guerra ha acabat i el cafè Rotonde s'ha convertit en el refugi de l'elit artística: Picasso, Rivera, Stein, Cocteau, Modigliani… Aquesta és la història mai explicada de l'àcida rivalitat entre Picasso (Omid Djalili) i Modigliani (Andy García), marcada per la genialitat, l'arrogància i les passions. Jeanne Hébuterne (Elsa Zylberstein) és una bella catòlica, l'error de la qual va ser enamorar-se de Modigliani, un jueu. El pare de Jeanne, dut pel fervor religiós, envia secretament el fill de Modigliani i Jeanne a un convent llunyà. Modigliani, tractant de treure la seva família de la pobresa, s'inscriu en el certamen anual d'art. Picasso, guiat per aquesta rivalitat, també s'hi inscriu...

Crítica

El pintor i escultor Modigliani va viure una de les vides públiques més dramàtiques dels artistes que es van fer grans al començament del segle XX i que van tenir el seu niu creatiu en el cor de París. La vida d'aquest home ha estat duta al cinema en diverses ocasions, la referència clàssica és Los amantes de Montparnasse , dirigida el 1958 per Jacques Becker. Part de la tragèdia de Modigliani i de la seva musa i amant Jeanne Hébuterne queda bé reflectida en la pel·lícula que ara ens porta el guionista Mick Davis, encara que la fi no sobreviu als seus actors protagonistes i a l'excés esteticisme amb què Davis embolica la història. Hi ha quelcom xocant en el fet que l'últim any de Modigliani a París, 1919, sigui mostrat amb una profusió de detalls ambientals tan acurat: l'escenari, com el minuciosament recreat vestuari, acaben semblant el més important de la història, com si calgués justificar el pressupost del film recorrent a accessoris insubstancials. Una història emocionant, sobre un guió bastant ben filat, acaba naufragant per una direcció i producció maldestra: Andy García és un Modigliani massa agradable de mirar, incapaç de transmetre la cruesa de l seu estar enamorat, sent jueu, d'una catòlica amb la qual té un fill il·legítim; les seves pors per no arribar a ser un artista de primera línia; la seva ansietat per competir contra Picasso, o la seva tendència a la violència. Tot sembla buit, però no són més afortunades les actuacions de la resta d'actors encarregats d'encarnar, de mala manera, el mateix Picasso (Omid Djalili) o Jean Cocteau. Modigliani bé podria ser un telefilm, agradable i per descomptat molt didàctic, encara que sense grapa ni veritable vocació de gran cinema.