Sinopsi

Attilio (Roberto Benigni) és un poeta i professor universitari de poesia a la Universitat per a Estrangers de Roma. Som a l'any 2003; la guerra de l'Iraq encara no ha començat, tot i que es palpa en l'ambient el seu pròxim començament. Attilio sembla viure completament en el seu món, tancat en la seva torre d'ivori, on només s'escolten les sublims veus dels poetes que més li agraden. Té certa reputació literària; ha publicat recentment la seva última col·lecció de poemes, El tigre y la nieve , que ha tingut una bona acollida tant de la crítica com per part dels lectors de poesia. Els esdeveniments quotidians amb prou feines l'afecten: de nit només somia en una dona amb la qual desitja casar-se. El nom de la dona és Vittoria (Nicoleta Braschi) i, en la vida real, ella, quina pena, no vol saber res d'ell. De fet, ella s'exaspera amb les constants atencions d'aquest home incurablement alegre que no para mai de declarar el seu imperible amor per ella. Attilio la segueix a tot arreu, la vigila, li promet amor etern i es llança als seus peus. Però com més la pressiona, ella més es resisteix. Vittoria també forma part del món literari: en aquest moment està escrivint la biografia del poeta iraquià més important de l'actualitat, que ha viscut durant anys a París i que està preparant el seu retorn a la seva llar a Bagdad. Si esclata la guerra, a ell li agradaria estar entre la seva gent...

Crítica

Fins i tot a l'Iraq de 2004, Roberto Benigni sembla seguir anunciant que la vida és bella. Saltant-se el vell axioma que "comèdia és igual a tragèdia més temps", el director i actor italià repeteix la fórmula amb què va delectar el món l'any 1997, parlant-nos d'un conflicte contemporani, la guerra iraquiana. Però el problema d'aquesta pel·lícula no és en realitat que no hagi passat el temps suficient per poder riure del drama plantejat: Benigni en cap moment va fer burla de l'holocaust jueu a La vida es bella , com alguns van voler veure, sinó que creava humor justament en contraposar-lo, com a via d'escapament, a una tragèdia gegant amb bona representació cinematogràfica. El missatge de fons de Benigni segueix sent la mateixa filosofia benintencionada de llavors: la felicitat ha de moure'ns fins i tot en les situacions difícils; poesia i humor són les eines de supervivència més potents amb què compta l'ésser humà. Però en aquesta ocasió a Benigni li passa quelcom poc freqüent en el cinema: l'excés de bona voluntat resulta contraproduent i desmunta bona part del plantejament del film. La bella primera meitat de la història el director la dedica a narrar-nos un amor aparentment impossible, els divertits intents de seducció contemporanis del seu personatge cap al de Nicoletta Braschi, la seva esposa a la vida real. Mentre que a la segona part, Benigni ens parla, a través d'un italià modern, del que la dictadura de Hussein i la guerra signifiquen per al poble de l'Iraq. Benigni dibuixa, en la seva vuitena producció com a director, unes pinzellades massa suaus de la tragèdia circumdant, i, al contrari que amb l'holocaust, no podem imaginar-la en desconèixer tots els detalls d'aquesta guerra informativament velada. Tot i això, Benigni està en forma com a actor, i hi ha gags i moments dignes del millor Chaplin, i aquesta capacitat d'emocionar, en situacions concretes, amb petits gestos de bellíssima ingenuïtat.
yahoo.es

Comentaris dels espectadors de CineBaix