Sinopsi

Galícia, un estiu de fa set anys. Tres germans molt units –Boris (Óscar Jaenada), Carlos (Javier Ríos) i Álex (Javier Pereira)– passen el seu últim cap de setmana de vacances en un poble de la costa. Des de la mort del seu pare, fa vuit anys, Carlos, de 26 anys, s'encarrega d'administrar el negoci familiar, una impremta. Boris, el més gran, de 28 anys, és un bala perduda, un vividor que continua a tercer de Dret: amb la seva desimboltura i la seva immaduresa és un focus de diversió i de tensió. A Álex, el petit, de 23 anys, acaben de concedir-li una beca per fer un màster als Estats Units, i és en qui tots confien perquè triomfi en la vida. Aquests dies allà tenen un gust agredolç, perquè s'acomiadaran de la casa familiar en la qual han estiuejat tota la seva vida: acaben de vendre-la i això també suposa el comiat de la seva joventut, el tancament de tota una època.

Crítica

Una curiosa i delicada fusió entre l'atzar i la voluntat és la base, i el més impressionant, d'aquesta bella pel·lícula sobre el creixement, els records i la família, que el director Miguel Santesmases realitza amb energia i suavitat. De forma molt subtil, Días azules aconsegueix posar en la mateixa trama expositiva elements molt dispars, que a mesura que es desenvolupen van creant la sensació de trobar-nos davant una història coneguda, o pròpia, que es presencia com un somni o una sèrie de records. La història, senzilla, no és ni més ni menys original que d'altres sobre el mateix tema: no obstant això, està ben compensada en l'habitualment complicada finalitat de narrar dos temps dispars, i els personatges són una llum brillant que impulsa la resta del film. Óscar Jaenada no deixa de sorprendre, però també el duet de “Javieres”, Pereira i Ríos, que donen vida als germans Álex i Carlos, sedueixen l'espectador amb el seu treball. Dias azules parla al cor amb una senzillesa de la qual molts directors fugen, tal vegada perquè crear quelcom simple però profund és més difícil que engegar enormes pirotècnies buides de contingut. Després de veure el film hom surt commogut i amb una sensació tan ambigua com la mateixa pel·lícula: amb ganes de plorar, però també de riure, de comentar el viscut, però també de guardar un silenci meditatiu i egoista.
yahoo.com

Comentaris dels espectadors de CineBaix