Sinopsi

Ja entrada la nit, en un barri obrer dels afores de Nova Jersey, una dona ensangonada arriba, tentinejant i atordida, fins a la sala d'urgències del Centre Mèdic de Dempsy. Després de sotmetre-la a un tractament per curar-li la commoció i la histèria, Brenda Martin (Julianne Moore) explica al comissari de policia de Dempsy, Lorenzo Council (Samuel L. Jackson), la terrible història de com li han robat el cotxe en el terreny aïllat i sense urbanitzar que separa els habitatges de protecció oficial de Dempsy del barri obrer de Gannon, on ella viu; afirma que un home de raça negra l'ha forçada a sortir del cotxe. No obstant això, durant l'interrogatori, Council sospita que li falten dades i, després de diverses hores d'interrogatori, finalment, Brenda s'enfonsa i confessa que Cody, el seu fill de quatre anys, estava dormint en el seient de darrere del cotxe robat. Dirigits per l'activista Karen Collucci (Edie Falco), diversos membres de les comunitats de Dempsy i Gannon s'uneixen en la recerca del nen desaparegut, però la investigació criminal del presumpte segrest apunta a un sospitós que, pel que sembla, resideix en els habitatges de protecció oficial, la qual cosa, ràpidament, encén l'espurna de les tensions racials que duien llarg temps gestant-se entre ambdues poblacions.

Comentari

La falta de mesura del director Joe Roth ( La pareja del año ) en tot el que té relació amb la posada en escena és el que acaba per desacreditar El color del crimen . Les qualitats més significatives d'aquest thriller, la seva atmosfera opressiva i les conseqüències que desencadena el suposat segrest d'un nen blanc obre un barri negre, confeccionen un ritme bastant agitat, confús, que si bé moltes vegades s'assimila al mateix desassossec de la protagonista (la mare del nen segrestat, interpretada amb poca credibilitat per Julianne Moore) i el seu acompanyant policial (Samuel L. Jackson fent de nigger , com tot bon actor de color a Hollywood), en diversos moments de la pel·lícula sembla no saber gaire bé on anar.

Em refereixo a una concepció del muntatge que ja no és hereva de la televisió, sinó directament adoptada (no pas adaptada) de les últimes sèries nord-americanes: CSI , Las Vegas i d'altres. Avançat el metratge, una partida de recerca s'introdueix en el bosc de Freedomland, buscant el nen en un antic centre de menors. Per mostrar l'exterior de l'edifici en ruïnes, que mai podem veure en tota la seva plenitud arquitectònica, Joe Roth opta pel tall abusiu de plànols amb escassa durada (plànols fixos, grues, des d'helicòpters...), provocant una certa intranquil·litat –entesa des de la confusió– en l'espectador davant de tanta incontinència (en cap moment sabem com és l'edifici i els personatges se'ns fan cada vegada més remots perquè la planificació, lluny de respondre a qüestions d'índole narrativa, basa la seva "provocació" en el suposat vertigen que haurien de produir els moviments ràpids i l'abrupta oscil·lació dels angles de càmera). Una vegada dintre, aquesta vegada sí, el muntatge es recolza en imatges més suggestives, com aquelles sabatilles que signifiquen els patiments que han tingut lloc en l'ominosa institució.

Marcos Méndez

Comentaris dels espectadors de CineBaix