Sinopsi

Khaled (Ali Suliman) i Saïd (Kais Nashef) són dos joves palestins, amics des de la infància, als quals recluten per a portar a terme un atemptat suïcida en Tel Aviv. Després d'una última nit amb les seves respectives famílies, de les quals no els està permès acomiadar-se, parteixen cap a la frontera amb explosius pegats al cos. No obstant això, gens surt com estava planejat i una sèrie d'imprevists els obliga a separar-se. Solos, no els queda més remei que enfrontar-se al seu destí i a les seves conviccions... Aquesta pel·lícula, rodada íntegrament en Nablus, proposa una interessant visió de la vida quotidiana de persones en circumstàncies desesperades. Explora les legítimes raons de la resistència a l'ocupació sense justificar en cap moment la pèrdua de vides humanes.

Una conversa entre Hany Abu-Assad (director) i Ewen Macaskill (redactor en cap de l'àrea política de “The Guardian” i articulista sobre el conflicte Palestina-Israel)

Va ser problemàtic rodar a Nablus?
Va ser una bogeria rodar allí. Cada dia teníem un nou problema. Tant els israelians com els palestins estan acostumats a veure petits equips de televisió. Però el nostre no era un petit equip que podia filmar alguna cosa i tirar a córrer. En total, érem 70 persones i 30 camions. A veure qui tira a córrer i s'amaga amb això... Després, a uns pistolers palestins se'ls va ficar en el cap que rodàvem una pel·lícula contrària a la causa palestina. No obstant això, altres grups o faccions donaven suport el rodatge perquè opinaven que lluitàvem per la llibertat i la democràcia. Va haver un grup que va decidir que no presentàvem correctament als suïcides. Van venir a veure'ns amb armes i ens van demanar que ho deixéssim. Van poder seguir perquè altres grups ens donaven suport.

L'equip va arribar alguna vegada a estar atrapat en un foc creuat?
No va haver un sol dia que no haguéssim de detenir el rodatge. Paràvem, esperàvem que tot es calmés i seguíem.

És veritat que sis tècnics alemanys van abandonar el rodatge?
(Riu). No els culpo. La vida és més important que una pel·lícula. Es van anar al cap de vint dies, després que els israelians llancessin un míssil sobre un cotxe proper. També perquè uns homes armats ens van ordenar que abandonéssim el lloc. Però creo que es van anar perquè estàvem massa prop de la destrucció, i la situació empitjorava. El major perill ve dels míssils. Els tirs s'escolten i no hi ha prou amb allunyar-se. Però un míssil no fa soroll fins que cau. Això sí fa por. Encara que van intentar seguir treballant en aquestes condicions, van acabar per deixar Nablus i anar-se a Natzaret. Va haver una explosió i tres homes van morir prop d'on havíem rodat la nit anterior. Estava clar que no teníem altre remei, havíem de marxar-nos. Volíem seguir rodant en Nablus per qüestió de continuïtat, però al final tot va sortir bé.

Com neix la idea de la pel·lícula?
Cada dia llegim en el periòdic que hi ha hagut un nou atemptat suïcida. És un acte molt extrem i per això vaig començar a preguntar-me, igual que tots, què els empenyia a fer-lo. Llavors em vaig adonar que mai els escoltem a ells, no sabem què pensen. Com poden justificar-lo? No em refereixo només a les seves famílies, sinó també a ells mateixos. Apart de com els jutgem, tenen una història, una lògica.

Comentaris dels espectadors de CineBaix