Sinopsi

Silvio Lisboa (José Coronado) té molts diners i des de fa un any una amant, la famosa i reconeguda interiorista Clàudia Rigués (Aitana Sáchez-Gijón). L'home té també una fixació: quedar d'amagat amb ella a l'habitació 1817 de l'Hotel Princesa Sofia. Silvio viu, precisament prop de l'hotel, una vida convencional amb Màrcia (Cecilia Rossetto), la seva dona, una neuròtica ociosa que només troba alleujament en els mates de coca amb una aspirina que li prepara la Mariela (Patricia Arredondo), la seva assistenta peruana. Però la tranquil·litat familiar es veu sobtadament trastornada quan una notícia d'un diari anuncia la imminent visita de la Clàudia, que vol escriure un reportatge sobre la llar dels Lisboa. La Màrcia embogeix preparant el pis i no s'oblida de cap detall: l'ocasió val la pena. La visita, no obstant això, acaba en tragèdia ja que la Clàudia descobreix la malaltissa fixació d'en Silvio. L'airada interiorista suspèn el reportatge amb despit i dóna per acabada la seva clandestina relació amorosa. La Màrcia no ho pot aguantar i es deprimeix. Per superar la depressió es fa un lifting i el matrimoni se'n va unes setmanes a Cadaqués. Ella haurà de curar-se de les cicatrius de l'operació i ell de les de la traumàtica ruptura.

Crítica

Ja fa més d'una dècada que Ventura Pons ens regala, amb una regularitat insòlita, una sèrie de pel·lícules que dibuixen una relació fecunda amb la literatura, molt allunyada del concepte habitual d'adaptació. En Animals ferits parteix d'un llibre de contes de Jordi Puntí i, sense dissimular aquest origen, compon un mosaic format per tres històries independents i un final amb tutti quanti . L'única cosa que les uneix és un tema comú –el desencontre, la infidelitat, la solitud de la vida en parella– i l'omnipresent veu en off d'un narrador (l'excel·lent Abel Folk) que va puntuant amb els seus comentaris el sentit dels esdeveniments i ens explica, més que els personatges, el que aquests pensen i senten. Així, la pel·lícula eludeix una identificació directa amb les seves criatures, a les quals contemplem sempre a través de la distància que imposa el comentari i la mateixa estructura del relat en mosaic. Aquest funcionament –no són els actors sols qui construeixen els seus personatges– imposa una forma particular d'actuar, menys marcada i "psicològica" del que és habitual. Pons torna a fer gala del seu proverbial talent per triar repartiments que també s'aparten del que és habitual: a part dels coneguts José Coronado i Aitana Sánchez-Gijón (magnífic el seu monòleg de comiat al seu amant), sobresurt l'exuberant Cecilia Rosetto (tanguista extraordinària) i un elenc d'actors joves de rostres tan nous com el treball que se'ls demana fer. Acolorida per la música de Carles Casis, la pel·lícula assaja un to (Ventura en diu minimalista), inèdit en un cinema com el nostre, que oscil·la entre somort, intens i disbauxat, però rares vegades s'atreveix a parlar de coses serioses amb l'elegant lleugeresa de què Pons fa gala aquí.

Antonio Weinrichter

Comentaris dels espectadors de CineBaix