Aquesta és la història de dues dones, de dues putes, de dues princeses. Una d’elles es diu Caye, té gairebé trenta anys, el serrell de perruqueria i un atractiu discutible, de barri. La Zulema és una princesa desterrada, dolça i fosca, que viu a diari l’exili forçat de la desesperació. Quan es coneixen estan en llocs diferents, quasi enfrentats, pero la Caye i la Zulema no triguen en comprendre que, encara que a certa distància, les dues caminen per la mateixa corda fluixa. De la seva complicitat neix aquesta història.

La Caye té una mare a la que no li agrada visitar els diumenges perquè en ella es veu a sí mateixa, reflexada: la Pilar és un mirall ingrat per a la Caye, el que la noia veu en ell no li agrada, perquè ho veu com un futur probable, proper.
La Zulema és una princesa desterrada, dolça i fosca, que viu a diari l’exili forçat de la desesperació. Porta sempre a sobre una fotografia del seu fill, un trosset d’esperança plastificada en 3x4, que treu a cada moment de la seva cartera per mostrar-la a les seves companyes de cuneta, encara que la que de veritat necessita veure-la és ella.
Diu la Caye que les princeses són tan sensibles que no poden viure allunyades dels seus regnes perquè es moririen de pena. Quelcom de raó deu tenir, perquè a la Zulema els dies cada vegada se li fan més difícils, els silencis més llargs, els filferros més estrets. La seva imprevista amistat donarà a les dues un refugi temporal, una habitació asoleiada, compartida, en la que seure a conversar amb desacostumada tendresa i riure, de tot i de res en concret, alienes, tranquil·les; com si enfora haguéssin deixat avui la culpa i els passos en fals; com si el temps aquí, per veure-les millor, passés més a poc a poc a prop seu.
El viatge que proposa la pel·lícula és un viatge des de la confrontació a l’amistat. El que fan juntes la Caye i la Zulema, una noia de fora, sense papers per a treballar aquí. La Caye té un enorme desordre afectiu, li costa molt relacionar-se. Sempre a la defensiva, és com si, a força de ser tan fràgil, hagués tingut la necessitat de blindar-se per a protegir-se. Només la seva relació amb la Zulema i el temps aconseguiran que aquests blindatges vagin caient a poc a poc. És molt el que es deixen l’una a l’altra en el transcurs d’aquest viatge. L’amistat apareix així entre elles d’una manera imprevista. I es configura gairebé com un pacte; aquell que, sense haver-lo planejat, les dues signen secretament a diari.
Fernando León

Comentaris dels espectadors de CineBaix