'Three Kilometres to the End of the World' (****)

Al seu costat [de Oh, Canadá], i per allò potser de combinar veterania amb galons i allò altre (diguem-ne anonimat, joventut o descobriment), la secció oficial va presentar la seva tercera pel·lícula signada per Emanuel Parvu: Three Kilometres to the End of the World (Tres kilómetros al fin del mundo). I, de nou, com és regla al cinema que arriba de la nova onada que mai acaba de Romania, hi va haver sorpresa. O no n'hi va haver, segons es miri. Del director coneixíem Mikado, que va passar pel Festival de Sant Sebastià i que disseccionava amb una precisió molt a prop de l'ensurt la relació trencada, per culpa de la desconfiança primer i la culpa no reconeguda després, entre un pare i una filla. Ara la mateixa meticulositat serveix per examinar un cas d'agressió homòfoba en un poble no tan perdut del delta del Danubi.

La pel·lícula utilitza l'incident (que també és crim) per analitzar els mecanismes de poder que mou la societat per dins. El paper còmplice de la policia, la vigilància sobre la consciència que l'Església exerceix o el silenci culpable de tothom confeccionen el panorama desolador d'una societat, en efecte, desolada. Però no només això, com ja va fer a la pel·lícula anterior, assumptes com l'amor incondicional, la culpa o la simple por sorgeixen de la pantalla de la mà d'una posada en escena modèlica, transparent i sempre a la distància justa. Sense moralismes maldestres ni subratllats innecessaris, Three Kilometres to the End of the World bé podria passar com a paradigma de pel·lícula ben explicada.

No deixa de ser curiós que la casualitat hagi posat en el mateix article l'artificiositat d'un i la claredat de l’altre. Tots dos, en la seva radicalitat, compten com a experiments i en tots dos, si ens entestem, som capaços de citar Borges: "Aquestes misèries són els béns que el precipitat temps ens deixa".

Luis Martínez – Canes 18/5/2024 – elmundo.es