‘Small Things Like These’ (Tim Mielants). Berlinale 2024 – Secció Oficial

Una novel·la de noranta i escaig pàgines i una pel·lícula de 96 minuts, incloent-hi crèdits, sembla una correspondència justa, encara que poc habitual al cinema. La veritat és que la pel·lícula de Mielants és gairebé una transcripció literal de la novel·la homònima de Claire Keegan (Cosas pequeñas como esas, en l'edició espanyola d'Eterna Cadencia, 96 pàgines!), d'aquells dies del fred Nadal del 1985 en una petita comunitat irlandesa en què Bill Furlong (Gillian Mur) reparteix carbó i gas per tot el poble, incloent-hi el convent que acull 'dones caigudes', majoritàriament joves mares solteres obligades a treballar durament a les seves bugaderies, els coneguts com Asils de les Magdalenes, ja tractats en diverses pel·lícules i sobre el qual un rètol final ens il·lustra.

Però aquest tema és només el rerefons o quelcom tangencial a la vida de Furlong, allò que li fa rememorar el seu passat, ell també fill d'una mare soltera morta amb 24 anys, criat per una senyora, Mrs. Wilson, i intrigat sempre per la identitat del seu pare. Més que una pel·lícula sobre les Magdalenes, Small Things Like These és una pel·lícula sobre el fred i com de difícil i fins i tot miraculós resulta aconseguir sortir de la pobresa, fins i tot a la Irlanda del 1985.

Però tot això ho resol molt millor Keegan en la seva novel·la que Mielants en la seva pel·lícula quan confronten Furlong amb el seu passat: els flashbacks són constantment subratllats pel cineasta, bé amb una música que es torna emfàtica, bé pel rostre afligit d'un Furlong al qual se li ha de notar el pes del passat, aquella relació que estableix entre la seva mare, acollida i ‘salvada’ per Mrs. Wilson, i el destí que han de patir aquestes joves que acudeixen a ell pregant-li que les ajudi a escapar-se o aquell nen que mendica una mica de fusta amb què escalfar-se o que beu la llet que els veïns deixen al carrer per als gats.

Furlong, amb la seva dona i les seves cinc filles, ha aconseguit escapar a aquest destí dickensià, una referència que aflora almenys en dos moments de la pel·lícula. En qualsevol cas, encara que aquests flashbacks donin a la pel·lícula un to molt més greu que el de la novel·la, serà just reconèixer com el primer d'aquests, aquell moment en què Mrs. Wilson posa al gramòfon la Pavana para un infante difunto de Debussy, amb el seu característic espetarrec, resulta profundament evocatiu, com si escoltéssim An Empty Bliss Beyond This World de The Caretaker.

Jaime Pena – caimanediciones.es