25/05/2024 - CANES 2024: Ariane Labed adapta la novel·la sobre el pas a l'adultesa de Daisy Johnson Hermanas i signa un dels millors debuts de l'any

Des que Ariane Labed va debutar amb el seu primer curtmetratge com a directora, estàvem ansiosos per veure com la seva visió artística es materialitzava en un llargmetratge. Cinc anys després de l'estrena d'Olla a la Quinzena dels Cineastes de Canes 2019, Labed ha estat catapultada a una prometedora projecció a la secció Un Certain Regard de l'edició del Festival de Canes d'aquest any amb Septiembre dice. En la línia de la seva predilecció pels papers poc convencionals (Attenberg i Flux Gourmet, per nomenar-ne només alguns), la seva òpera prima segueix dues germanes —la Julio (Mia Tharia), de 15 anys, i la Septiembre (Pascale Kann), una mica més gran— i la seva mare, Sheela (Rakhee Thakrar), una artista soltera. Les noies juguen a jocs agosarats i sovint irresponsables que porten la seva mare al límit de la seva paciència, però aquest trio es manté fort passi el que passi, i prova d'això és el fet que sempre hi ha torrades amb formatge per menjar en el seu improvisat fort de mantes, on el món ja no és una amenaça per a les joves, que ara pensen per si mateixes.

L'actriu i directora grecofrancesa va escollir la novel·la gòtica del 2020 Hermanas, de Daisy Johnson, com a font principal per a la seva òpera prima, i no és estrany, ja que totes dues comparteixen l'interès pels vincles de control i les complexitats de l'amistat femenina. Tant a Hermanas com a September Says, respectivament, aquests temes es desenvolupen entre dues germanes de manera més dramàtica —i cinematogràfica—. Balthazar Lab torna a la direcció de fotografia, com ja va fer amb Olla, acompanyat aquesta vegada de la magistral Bettina Böhler (col·laboradora habitual de Christian Petzold), el treball de muntatge de la qual resulta decisiu per crear el ritme intern de la pel·lícula i preparar-nos per a les sorpreses que es van produint al llarg de la narració. Els dos directors construeixen un món visual per a aquesta estreta relació entre la Julio i la Septiembre a partir d'angles amplis i plans llargs, amb la durada perfectament calibrada de cada escena que revela la quantitat justa d'informació sobre la progressió de la trama.

Encara que a Labed no l’apassionen els retrats psicològics, és clar que li criden l'atenció els personatges ambivalents. En lloc d'aprofundir en la psique dels seus protagonistes, prefereix donar-los curs per expressar-se, ja que les seves accions i reaccions són prou reveladores. Per exemple, la Julio i la Septiembre han establert les regles d'un elaborat joc en què la Septiembre proposa un repte (en paraules del títol, “Septiembre dice...”) i la Julio ha d'obeir. Si no, perd una vida, com en un joc d'ordinador. Les exigències poden variar (des de menjar-se un pot de maionesa fins a autolesionar-se), però el que totes tenen en comú és l'atractiu de la submissió i el poder inherent al control.

Tant Tharia com Kann es veuen obligades a treballar amb una quantitat infinita de vulnerabilitat per fer creïble aquesta relació i després eliminar les traces de la seva implicació emocional per aconseguir un resultat directe. Per curiós que sembli, el món de September Says no està mancat d'humor i expressivitat, però fer que ho sembli forma part de l'actuació de les germanes. La relació entre elles és de les —molt— complicades, i Labed és la candidata ideal per examinar de prop els seus vincles i embolics i, en fer-ho, brindar-nos un dels millors debuts de l'any.    

Savina Petkova - cineuropa.org