CineBaix - ARIANE I BARBABLAVA

SINOPSIS

Paul Dukas, encara que sota la influència de Wagner i Debussy, tenia una personalitat distintiva pròpia. Els seus segells personals passen per l'orquestració ufanosa i l'harmonització subtil. L'òpera està centrada en Ariana, la sisena esposa del cruel Barbablava. Ella és una dona que estima la llibertat que aspira a aconseguir-la per a tots. Per aquesta raó obre les sis portes del castell on s'oculten grans tresors. I a més, desobeeix el seu poderós marit obrint la setena porta, que ocultava les seves cinc anteriors dones. Ariana els condueix cap a la llibertat, i els permet gaudir de les flors, l'aire lliure i la llum del sol. No obstant això, tots rebutgen la llibertat i decideixen romandre en pressió.

Acte I
Abans d’entrar a la luxosa sala del castell de Barbe-Bleue, senyor feudal del lloc, la dida i Ariane, la nova muller del senyor, després de trenta dies de viatge, escolten les protestes d’un nombrós grup de pagesos i habitants que temen una nova mostra de la crueltat del senyor, que segons la brama ha fet assassinar les cinc mullers precedents. Mentre la dida es mostra espantada pels advertiments de la gent i disposada a fugir, la bella esposa mostra un caràcter fort i agosarat, nega la veracitat dels rumors i diu que les dones anteriors no són pas mortes, convençuda de l’amor que Barbe-Bleue sent per ella i disposada a trobar la veritat.

Decideix desobeir les ordres del marit, i després d’obrir una per una les sis portes permeses amb les claus que li ha donat Barbe-Bleue, on hi ha pedres precioses i ornaments nupcials, descobreix també la setena porta, prohibida, malgrat els temors de la dida. Des de la profunditat de la terra se sent un cant ofegat, tènue, amb la cançó de «Les cinq filles d’Orlamonde». Entra en escena Barbe-Bleue, que té un tens diàleg amb la seva muller, la qual afirma amb gosadia que no es pot viure en l’ombra i la incertitud. El marit està disposat a perdonar-la, però ella diu que només podrà perdonar quan ho sàpiga tot. Barbe-Bleue, irritat, l’agafa pel braç i intenta emportar-se-la; la dida obre la gran porta i entren una munió de pagesos aïrats. Barbe-Bleue es prepara per a la lluita, però Ariane assegura que el senyor no li ha fet cap mal i fa sortir els homes abans de tancar la porta. Barbe-Bleue se sent derrotat.

Acte II
En una gran sala subterrània del castell, molt fosca, hi entren Ariane i la dida: la vella, molt espantada per la solitud i els sorolls, i la jove senyora mostrant una vegada més el seu coratge i fermesa. Aviat descobreix la forma de cinc dones immòbils. Amb gran alegria acaricia les cinc dones que creia mortes, vestides amb parracs i cabells embullats, febles i espantades. Sent una gran llàstima per elles i aviat n’aprèn dels seus llavis els noms –les primeres són Sélysette i Ygraine, la primera esposa–, i que li demanen si ella també ha desobeït. Ariane els anuncia que ha vingut a deslliurar-les i elles li confien que s’han limitat a cantar, a resar, a plorar, però que no han intentat fugir. Pregunta pel nom de la tímida Mélisande, i després els de Bellangère i d’Alladine, que ha vingut de lluny i no entén la llengua de les altres. Ariane, sorpresa de la seva passivitat, fa un cant líric a la llum del dia, a la bellesa dels camps, dels arbres, de les flors, de la mar.

L’aigua que degota de les voltes humides apaga la làmpada d’Ariane, la dida s’espanta i les captives, habituades a la foscor, protegeixen la desconcertada Ariane, que agafa novament la iniciativa, descobreix els forrellats de les finestres, que intenta obrir davant l’espant de les mullers, i trenca els vitralls amb la filosa que li dóna Sélysette. Entra sobtadament una llum radiant que inunda l’escena i Ariane esclata d’alegria. Tímidament s’acosten les cinc mullers – sentim amb claredat la remor de la mar, el vent a través els arbres, el cant dels ocells i les esquelles dels ramats–, sorpreses i meravellades davant la natura. Desapareixen vers l’exterior dansant i cantant la cançó de «Les cinq filles d’Orlamonde» darrere d’Ariane.

Acte III
A la sala principal del primer acte, les cinc primeres mullers de Barbe-Bleue es pentinen i guarneixen davant d’uns grans miralls seguint els consells i les atencions d’Ariane, fascinada per la seva bellesa. No han pogut sortir del castell encantat, els ponts llevadissos s’han tancat i l’aigua ha pujat fins al límit dels murs, però celebren l’absència del tirà, que ignoren on és. Ariane ajuda les cinc dones a presentar-se belles i seductores i afirma que no li estranya que Barbe-Bleue no les valorés abans, tan mal guarnides.

La dida anuncia que Barbe-Bleue ha tornat i que els pagesos, armats, es preparen novament per a la revolta. Les mullers contemplen des de les finestres la lluita entre el senyor i només uns quants guardians contra la multitud dels pagesos. Finalment, Barbe-Bleue cau a les seves mans i li lliguen braços i cames amb cordes. Ariane i les altres dones supliquen que no el matin, els pagesos truquen a la porta i Ariane decideix obrir, acompanyada de la dida. Un grup de pagesos, esparracats, lliuren Barbe-Bleue a Ariane i ella els tracta d’herois salvadors i els dóna entenent que elles es responsabilitzaran de donar-li mort.

Examina l’home ferit i les mullers s’hi acosten amb devoció i afecte i s’afanyen a guarir-lo. Ariane demana que li acostin una daga, amb la qual va tallant les cordes que immobilitzen Barbe-Bleue, que s’incorpora, observa les cinc dones i es gira vers Ariane. Ella es limita a dir-li«Adieu» i, malgrat un tímid intent del marit per retenir-la, es dirigeix lentament cap a la porta.
Li demanen on va i ella contesta que molt lluny i els pregunta al seu torn si volen acompanyarla, amb una passivitat clara com a resposta. S’allunya amb la dida darrere. Les mullers es miren, miren Barbe-Bleue i tanquen la porta.