Podria semblar que la primera incursió de Joshua Oppenheimer al cinema de ficció (un musical distòpic, situat a les profunditats d'una mina de sal diversos anys després de la fi del món) està molt lluny dels seus dos documentals precedents (The Act of Killing i The Act of Silence), però hi ha un coherent fil discursiu i temàtic que uneix, a despit de les aparences, el segon d'aquells títols amb aquesta al·legoria que es disfressa de musical clàssic en versió majoritàriament cantada i no coreografiada: la idea que la Història l'escriuen els vencedors; en aquest cas, el magnat (Michael Shanon) que –tancat amb la seva família en un búnquer subterrani– tracta d'embellir i de diluir les seves responsabilitats en la catàstrofe climàtica que ha destruït la vida a la superfície de la Terra.

Un búnquer on la seva esposa acumula obres d'art, on de tant en tant s'assaja l'emergència d'una possible intrusió de l'atmosfera exterior, i on tots intenten oblidar el seu passat. Els quadres que omplen literalment totes les parets (de l'impressionisme francès al paisatgisme romàntic nord-americà) i les cançons que s'intercalen en el relat es converteixen totes dues en el vehicle d'un estat de somni: el refugi en un feliç pretèrit (el musical clàssic de Hollywood?) o en una representació idealitzada (les pintures) quan la desfeta ja és irremeiable i quan tots –fins i tot la jove negra que arriba al búnquer fugint de l'horror– arrosseguen algun tipus de culpabilitat. La faula acaba per generar un musical ombrívol i pessimista, molt més lúcid del que la seva enganyosa superfície podria donar a entendre. La seva proposta formal i conceptual és d'una audàcia gairebé suïcida (també pel seu metratge: dues hores i mitja), però simultàniament valenta i arriscada.

Carlos F. Heredero - caimanediciones.es