El realitzador de El exorcismo de Emily Rose (2005), El día que la Tierra se detuvo (2008), Sinister (2012), Líbranos del mal (2014) i Doctor Strange: Hechicero Supremo (2016) va dirigir aquesta aconseguida seqüela que no té res a envejar a l'exitós film original que ell mateix va coescriure i dirigir el 2022.

Des que va assolir rellevància internacional el 2009 gràcies a Actividad paranormal, la productora Blumhouse –fins llavors especialitzada en telefilms i documentals per a televisió– ha estat una de les principals empreses creatives del cinema de terror contemporani. Les pel·lícules realitzades a l'empara de la companyia fundada per Jason Blum es van caracteritzar, en una primera etapa, per la seva empremta artesanal, l'intent d'escapar dels llocs més comuns del gènere, arcs dramàtics que es desenvolupen sense constrenyiments i la creença que els millors ensurts provenen no tant dels cops d'efecte com de la capacitat de crear mons assetjats per allò sobrenatural.

Bona part d'aquesta descripció aplica a Black Phone 2, en la qual el realitzador Scott Derrickson torna a demostrar ja d'entrada el seu bon pols per al gènere amb una inquietant escena en què una dona fa una trucada des d'una cabina telefònica ubicada al mig d'un bosc nevat. Tall a 25 anys després, quan el Finn, aquell noi que a la primera entrega del 2022 era segrestat per un misteriós home amb màscara de pallasso (Ethan Hawke), és un adolescent que carrega amb el pes del trauma d'haver assassinat el seu segrestador i un dol inconclús pel suïcidi de la seva mare.

És la seva germana qui una nit rep una misteriosa trucada al telèfon negre en els seus somnis, primer senyal d'alerta que el personatge de Hawke està disposat a cobrar-se revenja, aquesta vegada mentre ella dorm. La trucada prové del mateix campament de la primera escena, i més aviat que tard es revelarà el vincle entre aquell lloc i la mare, així com també entre el segrestador i la sort de tres nois desapareguts en aquell lloc.

S’ha de reconèixer a Derrickson el mèrit de no haver apostat a replicar la fórmula de la seva antecessora. Si aquella era un thriller claustrofòbic en què allò sobrenatural entrava amb fòrceps en l'últim acte i recordava altres pel·lícules amb emmascarats, aquí n'hi ha una que abraça el terreny fantàstic i una mica retro mitjançant una lògica segons la qual el que ha passat en el terreny oníric es materialitza en el món real, una idea que recorda la saga Pesadilla en lo profundo de la noche protagonitzada per l’inoblidable Freddy Krueger.

Si bé per moments es torna una mica confusa, ja que les seves regles narratives van canviant segons ho requereixin les situacions del guió, Black Phone 2 aixeca el cap per sobre de la mitjana habitual del gènere a força d'un registre d'empremta urgent i la creació d'una atmosfera inquietant i opressiva que transmet molt bé la sensació que el perill aguaita tot just es tanquen els ulls.             

Ezequiel Boetti - otroscines.com