‘Mario’, una comèdia diferent   

Mario és una comèdia negra que combina l'humor i la intriga, oferint alhora una mirada crítica sobre la societat de les aparences, la fragilitat de les màscares quotidianes i els equilibris que fem per no mirar de cara  la veritat.

L'acció es desplega en un espai gairebé únic, on cada rèplica és una peça de dòmino i cada silenci carrega amb més pes del que sembla. La pel·lícula construeix la tensió a través del diàleg, de les mirades que revelen més que no pas les paraules.

La pel·lícula segueix el fil conductor de la gran pregunta: qui és realment en Mario? És només una de les moltes preguntes que bateguen darrere del somriure. Perquè cercar la veritat no sempre porta felicitat. I, sovint, ni tan sols et garanteix assolir-la.

Notes del director (per Guillem Miró)

Durant uns anys vaig participar en assaigs clínics per guanyar-me la vida. A més de prendre medicació experimental, això suposava passar jornades senceres a l'Hospital de Sant Pau, tancat entre parets blanques i compartint infinites hores amb desconeguts que, per força, es convertien en amics. Entre aquelles converses per matar el temps, jo sempre preguntava: quina és la història més estranya que us ha passat? De totes les que vaig sentir, n'hi va haver una que em va fascinar especialment: un individu havia estat capaç de fer-se passar per neurocirurgià durant anys. La seva parella -i tot el seu entorn- van viure immersos en la mentida. Els amics del mentider, que coneixien la veritat, van assistir durant tot l'aniversari impactats en veure el desplegament de mentides i enganys del seu amic. Van buscar una excusa i van fugir d'aquella incòmoda festa. No es van atrevir a desemmascarar-ho.

Aquí vaig pensar: i si aquests amics haguessin decidit despullar les mentides del seu amic? Què hauria passat? La càrrega dramàtica i alhora absurda de la situació em va fascinar. El xoc d'expectatives era d’una potència brutal: una celebració pensada per a l'elogi esdevenia una emboscada. Una situació domèstica com una festa d’aniversari que navegava entre el surrealisme i el drama familiar. Una combinació irresistible entre comèdia, tensió i tragèdia.

A més, aquesta premissa nascuda d'una anècdota tocava alguns temes que sempre m'han fascinat: la diferència entre relat i realitat, la naturalesa de l'autoengany, el dubte com a eina crítica però també com a abisme. És preferible viure feliç dins de l'engany o afrontar la veritat amb tot el que implica? Una pregunta que no té una única resposta, sinó tantes com espectadors.

Mario comença com una comèdia d'embolics aparentment inofensiva. Progressivament, l'humor s'extrema fins arribar al límit on l'espectador no sap si hem entrat en el drama o seguim en la comèdia. La intenció era seduir l'espectador, fer-lo entrar en el joc del misteri amb confiança per acabar portant-lo -gairebé sense avís- a un terreny desestabilitzador. Un d'aquells moments en què hom es pregunta: “què dimonis és aquest dibuix?!”.

Sovint n'hi ha prou amb un petit desplaçament de perspectiva perquè allò que semblava noble, fins i tot admirable, es converteixi en una de les accions més fosques que puguem imaginar. Aquest recurs, a més de ser la millor benzina per a la comèdia, també rima perfectament amb un dels grans temes del film: la fragilitat de les aparences.

LaHiguera.net