Un documental sobre la guerra de Síria. Filmat durant tres anys a Homs, la pel·lícula segueix la trajectòria del jove Basset, porter de futbol de la selecció siriana, des del moment que somia amb la llibertat i comença la lluita per l’enderrocament de Bashar al-Assad, fins a la destrucció d’Homs.
(Filmaffinity) |
Return to Homs (2013) fa recordar un dels episodis de Paisà de Roberto Rossellini (1946), aquell en què la infermera nord-americana Harriet travessa una Florència en guerra per intentar reunir-se amb el seu promès, que s'ha convertit en líder dels guerrillers italians. A la pel·lícula, Talal Derki, que va guanyar el Gran Premi del Jurat en la competència internacional de documentals del Festival de Sundance aquest any, la ciutat és Homs, a Síria, que va deixant de ser el que va ser per convertir-se en camp de batalla entre l'exèrcit fidel al dictador Bashar al-Assad i els que se li enfronten amb les armes.
La transformació de l'espai comença quan els carrers deixen de ser vies de trànsit per la presència dels soldats que les recorren en tancs i de franctiradors. En el film és captat un detall que il·lustra amb precisió el canvi que ocorre després: els combatents de la resistència han de circular a través dels que van ser habitatges, i per a això van obrir forats a les parets que els permeten passar d'una casa o departament a un altre, com si fos per túnels semblants al que una vegada excaven per escapar de les tropes. En un d'aquests recorreguts un personatge s'atura, fa una ullada als mobles i a la vista des de la qual va ser abans una finestra, i que ja gairebé no és ni una paret. Recorda amb sorpresa que ha arribat a la que havia estat casa seva, a la que va ser la seva habitació.
La transformació de la insurrecció civil en guerra també canvia els personatges. La popularitat de Basset, un porter que va ser integrant de la selecció nacional de futbol, l'ajuda a convertir-se en una de les figures destacades de les manifestacions del començament i en líder guerriller després. Un parell de ferides segellen el canvi del seu destí: rep els trets en un peu i una cama, i això li impedirà continuar la seva carrera esportiva en el cas que triomfi la revolució. El personatge és conscient també que ni tan sols té un futur en el futbol com a director tècnic, ja que li falta formació per a això.
Finalment hi ha la transformació més important i controversial que es mostra en el film: la del poble que es llança a manifestar-se als carrers, amb la il·lusió de la ràpida caiguda del règim, en la milícia que integren els personatges, composta per un grapat de civils armats que lluiten contra les forces de la dictadura en una ciutat abandonada pels seus pobladors. Una cosa que mantenen en comú són els càntics amb què es donen ànims, i que constantment entona Basset. Però tant en els combatents com en aquestes cançons es produeix a poc a poc un altre canvi: les consignes civils van sent desplaçades per temes religiosos i els guerrillers es van transformant en mujahidins, en les espases d’Al·là, com es llegeix en un cartell, en una mesquita.
Queda clar així que Return to Homs és un film de propaganda, en el qual en una seqüència Basset parla a la càmera per protestar per l'actitud indiferent que considera que té el món davant de la justícia de la seva causa, tot i que el documental no deixa d'esmentar que els guerrillers com ell reben suport de finançadors de l'exterior. És una pel·lícula, a més, que no sembla defensar només la democràcia. Pitjor encara: es val d'aquest concepte per despertar simpaties per la causa poc democràtica de l'islamisme.
La narració en primera persona intenta distingir el relat del que els mitjans informatius difonen com a informació veraç, i s'usen càmeres d'aficionats convertits en reporters de guerra per les circumstàncies. Un d'ells és Ossama, del qual es diu que "va desaparèixer" després de ser capturat per les tropes d'Al-Assad. Però no per això el discurs de Return to Homs deixa de ser propaganda d'una força política amb el poder de les armes, i aliats poderosos tan impresentables que sembla no ser convenient identificar-los amb precisió. Almenys no en un film per al públic occidental.
Pablo Gamba – elespectadorimaginario.com |
