INDIGNADOS

SINOPSI

Tony Gatlif: “La meva pel·lícula “Indignados” és un tribut als ultratjats”

El film d’aquest director iconoclasta d’origen gitano, una barreja de ficció i cinema documental, està inspirat lliurement en el llibre Indigneu-vos!, de Stéphane Hessel

“Us desitjo a tots, a cadascun de vosaltres, que tingueu el vostre motiu d’indignació. És quelcom preciós. Quan alguna cosa ens indigna, com a mi em va indignar el nazisme, ens tornem militants, forts i compromesos”. Són paraules del llibre Indigneu-vos!, de Stéphane Hessel, una obra fonamental en la creació i enfortiment dels moviments socials sorgits fa un parell d’anys a Europa.

Aquelles frases reunides en poc més de 60 pàgines van significar un impuls decisiu per a centenars de milers de persones. Una d’elles va ser l’iconoclasta cineasta d’origen gitano Tony Gatlif, que sí que tenia el seu propi motiu d’indignació, un assumpte al qual va voler respondre amb una pel·lícula, Indignados, que ell qualifica com “la seqüela de l’obra de Hessel”.

A finals de 2010 Gatlif va sentir una poderosa ira pels creixents corrents de xenofòbia i racisme sorgits al seu país. Uns mesos després del discurs de Sarkozy a Grenoble, on va atacar la comunitat gitana, el director necessitava fer alguna cosa, “no tenia ni idea de com reaccionar, no se’m va ocórrer cap altra opció excepte la de fer una pel·lícula”. Allà va néixer Indignados. “Quan vaig llegir Indigneu-vos! vaig sentir el mateix que Stéphane Hessel, la necessitat d’una insurrecció pacífica, com ell l’anomena”, recordava en una entrevista concedida després de presentar la seva pel·lícula al Festival de Cinema de Berlín.

Entre el desassossec i l’esperança

El cineasta va recuperar un antic guió i el va adaptar al seu propi estat emocional i a les seves necessitats i va començar a rodar Indignados, una barreja de ficció i cinema documental, on tot es mou entre el desassossec, la preocupació, l’esperança i la il·lusió per canviar les coses, per convertir aquest sistema altament contaminat en un altre de més net per a tothom.

Així, Tony Gatlif, enfurismat encara per l’atac llançat contra els gitanos i la resta d'immigrants, va decidir que no serien ni tan sols els seus ulls els que mirarien aquesta crisi capitalista sinó els d’algú que busca a Europa un món millor i, no obstant això, troba un lloc on “és preferible ser un animal que un il·legal, com aquí ens anomenen”.

Va aparèixer llavors Betty, un personatge interpretat por Mamebetty Honoré Diallo. És ella la que ofereix a l’espectador la visió de l’Europa d’avui, el luxe als aparadors de les seves botigues, la misèria de la vida dels immigrants, les protestes pacífiques als carrers...

El poder insolent dels diners

Així, Betty va recorrent Grècia, França i Espanya, els camps i les ciutats. Va trobant moltes persones que viuen la mateixa situació que ella, però també ensopega amb altres persones, els indignats, que surten a manifestar-se pacíficament als carrers, que protesten, que, seguint les paraules de Stéphane Hessel, s’aixequen i lluiten per tot allò que “avui està amenaçat pel poder insolent dels diners i les dictadures dels mercats”.

I Gatlif recorre també a les paraules de Stéphane Hessel i recull d’aquesta forma la manera d’expressar-se de tots els moviments sorgits als carrers. Els lemes, les pancartes, els cartells de les concentracions i manifestacions a París, Atenes, Madrid... es creuen amb les sentències de Hessel en aquesta pel·lícula. “El capitalisme mata”, “Aixeca't del sofà”, “Stop al nou ordre mundial”, “Banquers lladres, culpables de la crisi”, “Siguem realistes, demanem l’impossible”, “Cap persona és il·legal”, “No estem armats, estem indignats”... “En lloc d’escriure en els murs –diu el cineasta–, escrivim en la pantalla amb la càmera. Sense discursos ni entrevistes. Dialoguem a través d’eslògans”.

“És un país dur, la policia ens persegueix”

“El meu film és un tribut als ultratjats”, afegeix Tony Gatlif, que en el seu film es deté en cada matalàs improvisat al carrer, en cada racó ocupat per algú sense casa, en cada assentament improvisat d’immigrants. “Vaig filmar els seus llits per mostrar quants matalassos rebutjats i buits ocupen els passejos de París. M’esgarrifa pensar en aquesta gent dormint fora sota la pluja en ple hivern. A Patras, Grècia –recorda el director– espantava veure quanta gent provinent de tot el món dormia al carrer. Els vaig demanar que no es posessin davant de la càmera i que abandonessin el plànol perquè molts d’ells no havien explicat a les seves famílies la seva situació”.

“Vaig venir a treballar i guanyar diners, però és molt dur aquí, hi ha molts problemes. Les coses que veig... em parteixen el cor. És un país dur, la policia ens persegueix. Passem mals moments, patim”, diu un d’aquests joves, un noi que, com Betty, barreja la seva frustració amb el desencantament que viuen molts europeus i, alhora, amb l’esperança per canviar les coses i aixecar un món millor.