L'IL·LUSIONISTA ('Hawi')

SINOPSI

“Hawi”, del reportatge al personatge

Els personatges de la pel·lícula egípcia Hawi (2010), d’Ibrahim El-Batout, estan lluny del món de xarxes socials i vida digital en el qual, es diu, s’han forjat les recents rebel·lions àrabs. Són personatges egipcis, però el seu Egipte contrasta en molts i diversos sentits amb els espais cibernètics i les seves transmissions instantànies.

Un d’aquests personatges és un pres polític, pel que sembla empresonat en l’època en què la política revolucionària –prematura?– només podia donar-se a conèixer mitjançant octavetes; després d’un llarg tancament sense llum ni, molt menys, Internet, els seus captors maquinen fer-lo callar amb una enverinada oferta de llibertat. Un altre és un exiliat que no ha mantingut el contacte amb les vides que va deixar enrere, i que en retornar s’encobreix per donar la cara. Un important personatge femení ensenya a tocar el piano en l’era dels arxius midi, un altre ensenya la secular dansa del ventre entre la incomprensió social. Hi ha també el personatge del mentor d’un grup de joves artistes que intenten trobar la música per a un estremidor poema sobre la supervivència quotidiana, poema que dóna títol a la pel·lícula; fins i tot aquest grup, tot i ser de joves, resulta una miqueta arcaic, ja que en l’època “sense barreres” de les xarxes digitals es preocupa per trobar una manera d’expressió que li permeti comunicar-se amb altres sectors socials.

La seva marginació és en certa manera la del seu entorn, els barris vells de la ciutat d’Alexandria. Els personatges que completen el quadre expressen una llarga derrota, la d’habitants de restes del raval que no pot seguir el pas de la ciutat construïda per als negocis. A qui menys li agradi Hawi crec que li agradarà el seu paisanatge, apreciarà l’experiència d’una pel·lícula que es deté a mostrar oficis populars no amb data de caducitat, sinó caducats: el del venedor de sabates que et dóna conversa i calcula a ull quina peça t’anirà bé; el de qui, desafiant la llei, condueix una carraca de cavalls entre el tràfic urbà de taxis i esportius; el modest sastre que confecciona davant el client un vestit amb el qual tornar a lluir una esquena recta… Un món de migració camperola a la recerca de lloc, que pateix les colzades de ruscos d’apartaments funcionals (ruscos que s’alcen davant l’habitatge d’una protagonista, privant-la de llum natural com la cel·la l’ha llevat al pres). En tot cas, un món diferent del que ocupa els nodes de les xarxes virtuals, i que a Hawi forma un mosaic de destinacions creuades i llaços familiars de solidesa qüestionada.

Encara que l’experiència dels personatges no reflecteixi els nous mitjans, sí que ho fa el mètode de producció de la pel·lícula –si volem prendre per mitjà nou les càmeres digitals d’alta definició–. Hi ha qui, retrocedint dècades en teoria de la imatge, xifra el valor transformador dels mitjans digitals –presumptament demostrat amb les revolucions àrabs– en la seva capacitat per oferir-nos, tal qual, allò que passa; el vídeo directe pres amb un telèfon mòbil seria per si mateix motivador, conscienciador, en interpel·lar des dels fets mateixos. No sé si Batout comparteix aquest fetitxisme. La veritat és que la seva carrera més llarga no ha estat la de cineasta, sinó la de reporter de guerra (Líban, Bòsnia…), i la va començar, amb risc per a la seva llibertat, gravant revoltes a Egipte ja fa més de vint anys. Ara, en fer aquesta la seva tercera pel·lícula, sí que busca que els fets mateixos interpel·lin, però no perquè se’ls filmi en directe (com ha fet ell mateix durant anys), sinó perquè participen en la filmació.

La càmera digital ha estat útil a Batout perquè li permet treballar prescindint del guió, donant espai a la creativitat d’actors no professionals que, si no s’interpreten a si mateixos, interpreten personatges de la seva mateixa condició. Els actors tenen així temps per experimentar –Batout prescindeix de guió per “no empatxar els actors no professionals”– sense que la despesa en material de filmació excedeixi els límits d’un pressupost diminut. Més que oferir un directe il·lusori, la posada en escena cedeix espai a actrius i actors –entre ells el mateix director– perquè aquests comparteixin amb l’espectador l’ambient dels seus personatges i el seu “poder causal” (Joris Ivens). Es tracta d’un mètode que, en paraules de Batout, converteix la realització de la pel·lícula en una exploració personal dels qui hi participen. El resultat, llavors, aclareix el camí perquè els qui veiem la pel·lícula fem el nostre trajecte.

Encara que ell invoca altres models –Godard, Kiarostami–, el resultat a Hawi em recorda, i millora, les pel·lícules més concises i desesperades d’un director amb mètodes afins, Alain Tanner (penso en Messidor i, sobretot, en No man’s land). En efecte, el punt d’arribada de l’exploració personal ha estat, en aquest cas, desesperació. Sobre el paper, la història del conductor de la carraca i el seu cavall pot semblar una anotació de tendresa davant les històries aparentment més complicades d’altres personatges –i això que la bellíssima seqüència del bany del cavall a la platja, signada per Tarkovski, estaria ja replicada mil vegades a Youtube–; però en el balanç de la pel·lícula apareix manifestament com una versió de les altres. La patètica situació del conductor, obstinat a cuidar un cavall malalt, sense valor de canvi, no és menys lúcida que la dels personatges amb qui es creua, obstinats en vides esterilitzades.

(Un tema cardinal de Hawi, potser un dels més emocionalment opacs per a qui, com l’espectador mitjà de Spain, no comparteixi els referents culturals dels personatges, és la ferida de la paternitat sense significat –que es filtra en un dels millors moments de muntatge de la pel·lícula, una arriscada el·lipsi del contraplà en la seqüència de l’entrevista de feina–. Un tema amb el qual és interessant que ens mesurem totes i tots ici et ailleurs, sobretot quan videoartistes com el marroquí Mounir Fatmi s’entusiasmen amb les revolucions digitals –en les quals inclou la farsa líbia– per ser “revolucions contra el pare”. Tal vegada un dels mèrits de veure Hawi fora d’Egipte és el de permetre contrastar experiències diferents sobre el tema).

Amb Hawi, el seu director ja ha dirigit tres llargmetratges sota els principis de rodatge participatiu, després de tancar la seva carrera de reporter filmant la invasió de l’Iraq pels Estats Units –una guerra que, segons confessa, desafia la seva capacitat de comprensió–. Abandona el directe a les portes d’una època a la qual per fi treu partit? A dia d’avui, Ibrahim El-Batout ha declarat no reconèixer-se en el trist port al qual arriba el viatge de Hawi. Admet que la revolta egípcia li va resultar tan inesperada –des de la perspectiva de Hawi– com il·lusionant; però també recorda que la llibertat té un preu i que, després d’anys de mutilació social, Egipte necessitarà cent cinquanta revolucions per construir una societat lliure. Prepara la seva nova pel·lícula, R de Revolució, per primera vegada amb una estrella del cinema egipci i partint d’una seqüència que va rodar amb ella durant les revoltes (la pel·lícula explicarà el camí cap a aquesta seqüència). Hawi m’ha deixat amb interès per conèixer aquest nou viatge i aprendre’n; no és gens habitual, però sí estimulant, que un director ens ofereixi, pel·lícula rere pel·lícula, les etapes de la seva recerca de lucidesa compartida.