DIVORCE IRANIAN STYLE

SINOPSI

La mirada de Longinotto és fonamental. No només per donar veu als qui no la tenen, sinó per fer-ho d’una forma accessible, empàtica i amb sentit de l’humor.

Kim Longinotto, una vegada més, s’imposa la tasca d’ensenyar en tota la seva magnitud la situació d’impotència en la qual es troba un grup de dones que han de conviure (i lluitar) contra un sistema que no les té en compte. Aquesta vegada, la seva càmera aconsegueix introduir-se en els tribunals de Teheran en els quals es resolen els divorcis, uns divorcis molt particulars.

Amb el seu estil habitual, pràcticament sense comentaris i ensenyant la circumstància nua, Longinotto aconsegueix un film amb gradacions que van des de la crua denúncia d’una injustícia, fins a l’humor fi que revela l’exposició del mateix absurd del que passa al jutjat: l’antediluvià sistema d’arxiu dels tribunals (i el seu guardià), la nena –filla d’una funcionària– que juga a ser jutge, la infinitat de regles ridícules que han de seguir les denunciants, els personatges que desfilen davant de l’estrada...

En antecedents

Després de la revolució de 1979, l’Iran es va convertir en una República Islàmica. Encara que molts sectors oposats a l’anterior govern –el del Xa de Pèrsia tenien moltes esperances posades en aquesta revolució–, aviat es va veure que la realitat era molt diferent: el poder va ser pres pel sector més integrista i, per tant, el que observava la interpretació de l’islam més retrògrada.

Això va suposar una reculada en les llibertats, especialment les de la meitat de la població, és a dir, les dones. Les iranianes es troben, en conseqüència, en aquesta diatriba que suposa haver viscut un passat proper que, amb tots els seus defectes, era més progressista que el present que se’ls imposa. Dones, en molts casos, amb educació, i que es veuen forçades a seguir uns plantejaments que no casen amb la seva raó, ni amb el seu sentit de la religió.

És així com a l’Iran el testimoniatge que una dona presta en un tribunal val menys que el d’un home, i l’edat legal del matrimoni per a elles és de 13 anys, però un pare pot casar una filla a una edat encara més primerenca. I encara que existeixi el divorci, és pràcticament un dret purament nominal, ja que jutges i tribunals els ho posen molt difícil a les dones, que en el moment que Longinotto filma (1998) només poden demanar el divorci en tres supòsits: addicció o impossibilitat de l’home per mantenir la llar, maltractaments i deficiència mental del cònjuge.

En definitiva, el divorci per a una dona a l’Iran és un kafkià i interminable tràmit administratiu com el que ha de superar l’heroi d’historieta Astèrix a Les dotze proves d’Astèrix. Només que no estem parlant de dibuixos animats, sinó de la realitat. I només les més fortes i perseverants poden obtenir alguna cosa.

Còmic i realitat

La pel·lícula de Longinotto presenta tres casos: el de Jamileh, a qui el seu marit copeja; el de Ziba, que té 16 anys i vol divorciar-se del seu (imposat) marit de 38 per poder seguir els seus estudis, i el de Maryam, que lluita per la custòdia de les seves filles. Casos en què, tot i obtenir l’anhelat divorci, tenen totes les de perdre: els seus fills, la seva pensió alimentària o la seva llar.

La mirada de Longinotto és, llavors, fonamental. No només per donar veu als qui no la tenen, sinó per fer-ho d’una forma accessible, empàtica i amb sentit de l’humor. Les mateixes virtuts amb les quals la també iraniana Marjane Satrapi va aconseguir fer visible la repressió a la qual estan sotmeses les dones al seu país, a través de la seva pròpia història explicada en clau de còmic en el brillant i reeixit Persépolis, un parell d’anys més tard de l’estrena d’aquest documental. I tant el documental com el còmic mostren una dona iraniana intel·ligent, pacient i forta. Qualitats necessàries per superar un divorci a la iraniana.