La història es desenvolupa en un poble de muntanya, molt aïllat, on musulmanes i cristianes s'uneixen per evitar, mitjançant ardits i sacrificis, que els seus homes es matin els uns als altres. Així explicat sembla un drama, però és un drama en el qual abunden els somriures i els riures perquè, al meu entendre, burlar-nos de les nostres desgràcies és una forma de sobreviure i de trobar l'energia necessària per seguir endavant. En qualsevol cas, per a mi és una necessitat, i per això em vaig proposar que aquesta pel·lícula fos tant una comèdia com un drama i que despertés tant el riure com les emocions.
Encara que el país en el qual es desenvolupa aquesta guerra és el Líban, en cap moment es pronuncia aquest nom perquè per a mi la guerra entre dues confessions és universal. Podria molt bé desenvolupar-se entre sunnites i xiïtes, entre negres i blancs, entre dos partits, dos clans, dos germans, dues famílies, dos pobles... És la imatge mateixa de totes les guerres civils en les quals la gent d'un mateix país s'enfronta entre si encara que siguin veïns i fins i tot amics.
Per a aquesta pel·lícula no m'he inspirat en cap història real, el seu origen és molt personal. El dia 7 de maig de 2008 vaig saber que estava esperant un fill. Aquell mateix dia, Beirut, una vegada més, reprenia el rostre de la guerra: carreteres bloquejades, aeroport tancat, incendis... Hi havia violència pertot arreu. En aquells moments jo estava treballant amb Jihad Hojeily, el meu coguionista i amic, i estàvem reflexionant sobre la meva següent pel·lícula. A la ciutat, mentrestant, hi havia una autèntica guerra de carrer: gent que des de feia anys vivia en el mateix immoble, que havia crescut junta, que anava al mateix col·legi, s'enfrontava del matí a la nit perquè no pertanyia a la mateixa comunitat.
I llavors em vaig preguntar: si jo tingués un fill, què faria per impedir-li que empunyés un fusell i baixés al carrer? Fins on arribaria perquè el meu fill no veiés el que passa fora i pensés que ha de defensar el seu immoble, la seva família o les seves idees? La pel·lícula va sorgir d'aquí.
Però aquesta no és una història sobre la guerra, sinó sobre com evitar la guerra. No es pot viure al Líban sense percebre aquesta amenaça, que al final influeix en tot el que fem i en la nostra forma d'expressar-nos. Si s'és una mica sensible al que passa al nostre al voltant, no podem escapar d'això.
En la pel·lícula hi ha cançons i balls, però no és una comèdia musical en el sentit estricte del terme, sinó que, com jo no volia fer una pel·lícula política, les cançons i els balls em permetien crear un ambient de conte. En la pel·lícula hi ha esdeveniments molt improbables al meu país i pot ser que resultin sorprenents, però precisament per tenir la llibertat d'explicar aquesta situació no l'he situada al Líban i té un to de conte.
Igual que a Caramel, he dirigit i actuat a ¿Y ahora adónde vamos?, però assumir aquestes tasques no és el més difícil en si, sinó que allò complicat és aquesta pel·lícula, perquè com el personatge principal és el poble calia dirigir alhora un centenar de persones, que a més, en gran part, no eren actors professionals. M'agrada treballar amb actors no professionals, perquè m'agrada jugar amb la realitat, posar diferents persones en situacions diferents i deixar que evolucionin amb la seva pròpia veritat. M'agrada experimentar utilitzant els seus gestos, la seva veu, les seves formes de ser... [...]
www.yahoraadondevamos.com |